Millor Huxley que Orwell

Ahir 25 d’octubre vaig començar a llegir el llibre de Miguel Grinberg "Som la gent que estàvem esperant" (ed.Kier, 2006). A la pàg. 43 l’autor cita aquest fragment de Morris Wolfe:

"La batalla de la ment s’està produint en el quadrilàter del video. I la ment està perdent. La TV s’ha convertit en el soma que Huxley descrivia a la seva novel.la "Un món feliç" (Brave new Worl); no és ingerit oralment, sinó visualment. Sembla que Huxley i no pas George Orwell (autor de 1984) és qui té la raó. El Gran Germà (Big Brother) no ens està observant i vigilant. La cosa és molt més subtil: som nosaltres els que estem observant al Gran Germà"

Però fa anys, el pedagog Neil Postman -parlo d’ell en l’apartat Pensadors- ja escrivia en el seu fantàstic llibre traduit al català "Divertim-nos fins a morir" (Llibres de l’Índex, 1990) -i ho havia escrit el 1985-:

"Huxley i Orwell no van profettzar la mateixa cosa Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament. Però en la de Huxley no cal cap Germà Gran per privar les persones de la seva autonomia, madures i història. Tal com ho veia, les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul.len les capacitats per pensar.(…) Aquest llibre tracta de la possibilitat que fos Huxley qui tingués raó i no Orwell".

Quina coincidència més interessant, no?

[@more@]



Comentaris tancats a Millor Huxley que Orwell

Ressenyes JSC a Escola Catalana 2000-2005

2000

Josep Palou, El País, la Quinta columna. gener 2000.

Ferran Colom, El futur de la llengua entre els noves de València. Gener 2000.

Emili Boix i F.Xavier Vila, Sociolingüística de la llengua catalana. Gener 2000.

Rosa Boixaderas et alt. Hola! Març 2000.

Montse Cerdà, Marta Puig, A.Munné, La biblioteca de les galàxies, Maig 2000.

DDAA. Polítiques lingüístiques a països plurilingües. Octubre 2000.

M.Pascual, A.Riera, r. Segalés, J.Sedó, Granollers: llengua i futur. Novembre 2000.

Neil Postman, Fi de l’educació. Desembre 2000.

2001

Josep M.Figueres, El primer diari en llengua catalana. gener 2001.

Joana Lladó i Miquel Llobera, Tractament de les llengües. Gener 2001.

Francesc Feliu i Cristina Juher (ed.) La invenció de les llengües nacionals. Febrer 2001.

Bernat Joan i Marí, Sociolingüística a l’abast. Juny 2001.

J. Lladó (coord.) i alt. Llengua catalana per a alumnes no-catalanoparlants. Octubre 2001.

DDAA. Països Catalans, segle XXI. Identitat, societat i cultura. Octubre 2001.

Carles Castellanos, Llengua, dialectes i estandardització. Novembre 2001.

2002

Bernat Joan, Criptació o llibertat. Actituds lingüístiques. Gener 2002.

DD.AA. Treballs de sociolingüística catalana 14/15. Febrer 2002.

Jordi Querol, Dos móns, un planeta. Abril 2002.

Toni Sala, Petita crònica d’un professor a secundària. Abril 2002.

DDAA. Enciclopèdia de la llengua catalana. Maig 2002.

Josep M. Ainaud de Lasartre, Mestres que han fet Catalunya. Maig 2002.

Aitana Guia, La llengua negociada. Juny 2002.

A.Colomines i alt., És possible viure en català? Juny 2002.

Bernat Joan, Sociolingüística a l’aula. Juliol 2002.

Joshua A.Fisman, Llengua i identitat (No publicat)

Felip Munnar, Manual del bon glossador. Desembre 2002.

2003

Ignasi Badia, Diccionari de les llengües d’Europa. Febrer 2003

B.Joan, Treballar actituds lingüístiques. Març 2003.

Enric Larreula, Dolor de llengua. Juny 2003.

Jordi Sedó: B. Joan, Normalitat lingüística i llibertat nacional, Juliol 2003.

Carles Castellanos, Reviure els dies. Octubre 2003.

Bernat Joan, Treballar actituds lingüístiques. Novembre 2003

2004

Joan Gelabert i M. Magdalena Gelabert, Societat, llengua i comunicació a Manacor: el paper del joves. Febrer 2004.

Ferran Sáez, Què (ens) passa? Març 2004.

David Lasagabaster, Trilinguismo en la enseñanza, Setembre 2004

M. Pueyo i A. Turull, Diversitat i política lingüística en un món global, Octubre 2004.

Hèctor López Bofill, La Independència i la realitat, Novembre 2004.

Albert Berrio, Contra el liberalisme i el cofoisme lingüístics, Desembre 2004.

2005

JM Prim, Marcats per l’escola franquista. Gener 2005.

V. Martínez-Gil, Els altres móns de la literatura catalana, abril 2005.

Llorenç Valverde, La seducció de les noves tecnologies, maig 2005.

Manuel Vinyals i Joaquim Marcoval, Amb l’esperanto a la motxilla, maig 2005.

Lluís-Anton Baulenas, El català no morirà, juliol-setembre 2005.

Francesc Ruiz, Em fa mal l’institut, novembre 2005.

Xavier Deulonder, La posta de sol d’Espanya, desembre 2005.

[@more@]



Comentaris tancats a Ressenyes JSC a Escola Catalana 2000-2005

Ressenyes JSC a “Escola Catalana” 1989-1999

Ressenyes a “Escola Catalana”

1989-1990

J.Vance, Els llenguatges de Pao. Octubre 1989.

DDAA. Trèvol-2. Febrer 1990.

DD.AA. L’ensenyament, eina bàsica de catalanització. Juny 1990.

Hugo Baetens Beardsmore, Principis bàsics del bilingüisme. Juny 1990.

Antoni Artigues, Mecanismes de poder. Escrits de sociolingüística. Juliol 1990.

Francesc Ferrer, Insubmissió lingüística. Octubre 1990.

Josep Inglés, Els espais compartits en l’oferta lingüística. Novembre 1990.

Lluís-Anton Baulenas, Rampoines/451. Novembre 1990.

DD.AA. Catalunyes: cent intel.lectuals i la qüestió nacional. Desembre 1990.

1991

Francesc Vallverdú, L’ús del català: un futur controvertit. Gener 1991.

Modest Prats, August Rafanell, Albert Rossich, El futur de la llengua catalana. Març 1991.

DDAA. Text i ensenyament. Una aproximació interdisciplinària. Abril 1991 i Juliol 1991.

Vicent Pitarch i Josep Palomero, Estil 2 Llengua catalana, Abril 1991.

Maria-Lluïsa Pazos, L’amenaça del català light, Maig 1991.

DDAA, El repte (sòcio)lingüístic de l’Acta única, Juny 1991.

Joaquim Arenas, Llengua i educació a la Catalunya d’avui, juliol 1991.

Mireia Carulla, La llengua catalana en l’actualitat, Juliol 1991.

Ramon Bassa, El català a l’escola, Octubre 1991.

Neil Postman, Divertim-nos fins a morir. El discurs públic a l’època del “Showbusiness”, Octubre 1991.

Jesús Royo, Una llengua és un mercat, Novembre 1991.

Jordi Galofré, Documents de Catalunya. Novembre 1991.

Bernat Joan, El progrés, ¿Detonant de la subtitució lingüística? Desembre 1991.

DDAA, Un puput de cresta molla, Desembre 1991.

1992

Carles M.Espinalt, L’assassinat de Pau Claris, Gener 1992.

Carme Giménez Camins, La renovació pedagògica neix a Catalunya, Gener 1992.

Ernest Sabater, Ni “heavy” ni “light”: català modern. Febrer 1992.

Albert Bastardas, Fer el futur. Sociolingüística, planificació i normalització del català, Març 1992.

Toni Mollà, Amadeu Viana, Curs de Sociolingüística 3, Juny 1992.

Coloma Leal, Breu història de la llengua catalana, Juliol 1992.

DDAA. Llengua i ensenyament a Eivissa, juliol 1992.

Josep Gifreu, Maria Corominas, Construir l’espai català de comunicació, Novembre 1992.

G.Erill, J.Farràs, F.Marcos, L’ús del català entre els joves de Sabadell. Novembre 1992.

Maria Lluïsa Bruch, Júlia Plaza, La planificació lingüística a Quebec en el món comercial i empresarial, Desembre 1992.

1993

Joan Martí i Castell, L’ús social de la llengua catalana, Febrer 1993.

August Rafanell (ed.) Un nom per a la llengua. Març 1993.

Kathryn A.Woolard, Identitat i contacte de llengües. Maig 1993.

DDAA, Tractar de nostra llengua catalana. juny 1993.

Lídia Pons, Iodització i apitxament al Vallès. Juny 1993.

Isidor Marí, Un horitzó per a la llengua. Juny 1993.

Miquel Pueyo, Llengües en contacte en la comunitat lingüística catalana. juliol 1993.

Carme Junyent, Vida i mort de les llengües. Octubre 1993.

Santiago Cucurella, L’independentisme útil. Desembre 1993.

1994

Emili Boix, Triar no és trair. Gener 1994.

Georg Kremnitz, Multilingüisme social. Febrer 1994.

Xavier Laborda, De retòrica. La comunicació persuasiva. Febrer 1994.

Francesc Cabrera i Jeroni Soler, De bat a bat.Cou.Llengua. febrer 1994.

Josep Palou, La gallina cega. Febrer 1994.

Rosa Sanz i Francesc Ruiz, Actituds i normes d’ús lingüístic. març 1994.

Agustí Pons, Joan Triadú, l’impuls obstinat. Abril 1994.

Josep M.Nadal, Llengua escrita i llengua nacional. Maig 1994.

Antoni Ferrando, Panorama d’història de la llengua. Juliol 1994.

Josepa Huguet i Blanca Serra, El jovent opina. Juliol 1994.

Xavier Duran, El futur, octubre 1994.

Manuel Joan i Arinyó, Contra sentit. Novembre 1994.

Antoni Fortuny, El mestre mag. Novembre 1994.

Xavier Lamuela, Estandardització i establiment de les llengües. Desembre 1994.

1995

Llengua i Ús. Abril 1995.

Jaume Guillamet, Història de la premsa, la ràdio i la televisió a Catalunya. Abril 1995.

Jordi José i Manuel Moreno, Física i ciència-ficció. Maig 1995.

Neil Posman, Tecnòpoli. Juny 1995.

DDAA. Bip-bip! La novel.la fantàstica i de ciència-ficció a l’escola. Juny 1995.

Amadeu Viana (ed.) Aspectes del pensament sociolingüístic europeu. Desembre 1995.

Hergé, Tintín al País de l’or negre. Desembre 1995.

1996

A.Munné-Jordà, Llibre de tot. Gener 1996.

Xavier Duran, El cervell polièdric. Juliol 1996.

Revista Balma. Juliol 1996.

Joana Lladó, Estimat fantasma. Juliol 1996.

Vicent Pitarch, Control lingüístic o caos. Octubre 1996.

Francesc Puigpelat, La fletxa d’or. Desembre 1996.

1997

Marta Castañer, Pedagogia del gest i missatge no verbal. Gener 1997.

Albert Branchadell, La normalitat improbable. Febrer 1997.

Jesús Tuson, L’escriptura. Febrer 1997.

Eduard Voltas, La guerra de la llengua. Març 1997.

Milton M.Azevedo, La parla i el text. Març 1997.

Jordi Sedó, Llengua i societat al Vallès Oriental. Maig 1997.

Lluís Flaquer, El català,¿llengua pública o privada? Juny 1997.

Josep Murgades, Llengua i discriminació. Juny 1997.

Bernat Joan i Marí, Les normalitzacions reeixides. Juliol 1997.

Albert Folch, Atrapats a Internet. Octubre 1997.

Albert Bastardas, Ecologia de les llengües. Desembre 1997.

1998

Hèctor Alòs, Diccionari essencial esperanto-català. Gener 1998.

Jordi Badia et alt. Llibre de la llengua catalana. Gener 1998.

Joan Melià, La llengua dels joves. Febrer 1998.

Albert Branchadell, Liberalisme i normalització lingüística. Març 1998.

Pere Anguera, El català al segle XIX. Maig 1998.

Jesús Tuson, Històries naturals de la paraula. Juliol 1998.

A. Munné-Jordà, Futurs imperfectes. Juliol 1998.

Carme Junyent, Contra la planificació. Octubre 1998.

Pere Mayans i Núria Montés, Cat. Llengua i societat dels Països Catalans. Novembre 1998.

Bernat Joan, Un espai per a una llengua. Desembre 1998.

Manel Garcia Grau, Polítiques (i) lingüístiques. Desembre 1998.

1999

Francesc Vallverdú, Velles i noves qüestions sociolingüístiques. Abril 1999.

J.S.C. Katalunismo, liberalismo kaj esperantismo. Juny 1999.

Rosa Maria Calafat, Sabotatge a la llengua catalana. Octubre 1999.

August Rafanell, La llengua silenciada. Novembre 1999.

[@more@]



Comentaris tancats a Ressenyes JSC a “Escola Catalana” 1989-1999

Primer contacte. Objectius del blog

Ahir 23 d’octubre de 2006 vaig iniciar aquest blog perquè el meu fill em va explicar com funcionen els blogs. Vaig començar anàrquicament penjant-hi textos meus publicats en revistes i fent esment de la llista de llibres que he publicat, de contes i dels meus articles i ressenyes de llibres fins al 2001. Més endavant ja inclouré els articles fins al 2006. L’objectiu és que si algun lector s’interessa per algun dels llibres que esmento o per algun dels temes que apareixen en els títols dels articles pugui enviar-me un missatge al blog o a la meva adreça jsole12@xtec.cat .

Veureu que els meus interessos són diversos i variats: assaig polític, sociolingüística, literatura en general i especialment literatura especulativa (o ciència-ficció filosòfica, psicològica o sociològica), Països Catalans, pensament, educació, psicologia social, filosofia i fins i tot espiritualitat o meditació…I gairebé tot el que tingui a veure amb la cultura.

Fins aviat

Jordi Solé i Camardons

[@more@]

Comentaris tancats a Primer contacte. Objectius del blog

J.Verne i l’aventura del viatge extraordinari

Jules Verne i l’aventura del viatge extraordinari

En l’any del centenari de la seva mort, no podem deixar passar l’enorme aportació del bretó Jules Verne (1828) a la literatura de viatges d’aventura. Des de l’aparició del seu primer gran èxit editorial Cinc setmanes en globus (1863) Verne es mostra com un autor amb voluntat didàctica amb un afany inesgotable de donar a conèixer els avanços de la ciència i de la tècnica del seu temps influït pel Positivisme d’August Comte, pel viatge extraordinari de Robinson Crusoe (1719) de Defoe, per Edgar Allan Poe, a qui admira, i perquè en el segle XIX es va produir un gran moviment d’exploració del planeta, encara amb força indrets per descobrir: els dos pols, algunes illes de l’oceà Pacífic, les banquises, regions de la Patagònia, indrets d’Austràlia, del Labrador, de Sibèria, de l’Àfrica central i austral… Per tant, a la divulgació científica se li afegeix la divulgació geogràfica, que amb el suport de la anticipació especulativa no s’aturarà en els viatges a la superfície de la Terra sinó que també voldrà descobrir els paisatges sota el mar, per l’aire, els de l’interior desconegut i farà un primer pas d’acostament als viatges espacials en concret al voltant de la Lluna.

Els referents catalans

Contràriament al que s’havia pensat, avui els especialistes coincideixen a reconèixer l’interès pels viatges de Verne des de ben petit, quan als onze anys intenta enrolar-se al vaixell Coralie per viatjar a les Índies, fent de grumet. I ja d’adult comprant-se tres vaixells i viatjant cap a Lisboa, Tànger, Gibraltar, Alger, Anglaterra, Escòcia, els Països Baixos, Alemanya, Escòcia, Alemanya, Dinamarca i el Mediterrani. Justament a la novel.la Hèctor Servadac (1877) fa aparèixer diversos indrets de la costa catalana, les Balears i a Francesc Aragó (Estagell, 1786), astrònom, físic i pare de la divulgació científica, que és presentat en l’obra com el model d’astrònom. Era germà de l’escriptor Jaume Aragó nascut també a Estagell (1790), que segons sembla va servir d’inspiració a Jules Verne, ja que aquest fou un explorador i autor de relats de viatges. En aquella obra especula amb el pas d’un cometa que xoca contra la Terra i n’arrabassa un bon tros que inclou fragments de Tunísia, Algèria, Sardenya, Gibraltar Ceuta i Formentera. Un fet que es recorda des de 1978 en una placa en honor de Verne al far de la Mola de Formentera. A la novel.la Clovis Dardentor (1896) hi descriu acuradament Palma i bona part de les Balears, i encara que no va esmentar la presència de la llengua catalana, va fer notar que quan un personatge perpinyanès lloga un guia mallorquí indica que parla el francès “amb aquell accent del Migdia que caracteritza els nadius dels voltants de Montpeller (…) tothom sap que entre Montpeller i Perpinyà no hi ha tanta i tanta distància”. La mentalitat colonial d’aquell temps no donava per a més concessions a la realitat lingüística catalana.

(continua en el text ampliat)

[@more@]

Els viatges Extraordinaris de Verne a l’aula

Es podria dissenyar una proposta didàctica per a treballar a l’aula a partir d’un mapa mundi que inclogués els diversos indrets que apareixen en l’obra de Verne, ja que gairebé totes les seves obres expliquen un viatge. Es podria començar per Cinc setmanes en globus (1863) que transcorre per l’Àfrica Central, passant per l’Àfrica de l’Est a l’Oest a la recerca de les fonts del Nil que tot just havia descobert l’explorador John Speke el 1858. A Les aventures del Capità Hatteras (1866) viatjarem a l’inexplorat Pol Nord amb la nau Forward, des del cap Columbia fins a la fictícia illa “De la Reina” i el seu suggestiu volcà en erupció. Una aventura que animarà els protagonistes a pensar en el Viatge al centre de la Terra (1864) descendint per l’interior del volcà apagat de l’illa d’Islàndia. Potser el més impossible i amb menys rigor científic del seus viatges ja que no va tenir present l’augment enorme de la temperatura quan descendim cap al nucli del planeta, però amb la imaginació que fa aparèixer un mar subterrani, sauris i animals prehistòrics, un bosc petrificat o un ramat de mastondonts vius. A Els fills del capità Grant (1868) es parteix de l’illa de Xile Concepció travessant el con Sud americà, els Andes i la Pampa, Austràlia, Nova Zelanda i l’illa de Tàbor. Vint mil llegües de viatge submarí (1870) ens presenta el famós capità Nemo i el seu submarí Nautilus amb els perills del mal ús de la ciència viatjant pels mars del Japó fins a Noruega i el Pol Sud, el Mar Roig i el Mediterrani passant per un túnel submarí a Suez. Un dels més coneguts per la insistència en les revisions cinematogràfiques i pels dibuixos animats és La volta al món en vuitanta dies (1873) amb un cert deteniment a l’Índia. La novel.la Miquel Strogoff (1876) ens farà viatjar a Irkutsk, el país dels tàrtars, mentre que a Keraban el tossut (1883) es fa la volta al Mar Negre fins a Istanbul. Es podria comparar la visió que Verne presenta a El castell dels Carpats situat a Transilvània i que és una lectura totalment contrària a la superstició i a les forces sobrenaturals, amb la novel.la Dràcula (1897) que Bram Stoker situarà en el mateix indret però en un sentit ben diferent.

Naus i aparells de transport

La recerca dels estudiants també es podria centrar en la mena d’aparells de transport i naus diverses que imagina Jules Verne, comparant-los amb els aparells que han anat apareguent posteriorment. En total va fer navegar pels mars 259 vaixells, de vapor, a veles o fins i tot naus elèctriques. Sense oblidar el globus aerostàtic Victòria de Cinc setmanes en globus, amb forma de pera format per dos globus de mida desigual comunicats entre si per una vàlvula i que funciona gràcies al gas hidrogen; l’impossible canó Columbiad que apareix a De la Terra a la Lluna (1865) i Al voltant de la Lluna (1870) i que és concebut com a canó i projectil consistent en un canó gegant de 900 peus de longitud i 9 de diàmetre, prou potent per enviar un projectil fins a la Lluna i disparat des d’un pou excavat a Florida. Funciona amb una càrrega de 200.000 lliures de piroxil; o l’aeronau Albatros de Robur el conqueridor (1886) un vaixell amb la proa en forma d’esperó i una coberta de 30 metres de llarg i 4 d’amplada, amb 37 eixos verticals a la coberta amb dues hèlix de tres radis per cada eix que serveixen per mantenir suspès l’artefacte gràcies a l’energia elèctrica generada per potents bateries que permeten arribar als 200 Km per hora i pujar fins als 4000 metres. L’Espant de l’obra L’amo del món (1904), un aparell de transport que navega per sobre i per sota de l’aigua, per aire i per terra gràcies a una estructura fusiforme amb rodes i uns radis que esdevenen paletes si es vol accelerar la marxa dins l’aigua, mentre que es poden desplegar unes ales situades als costats batent-les com els ocells, mentre que unes turbines el propulsen més ràpid per l’aigua. El submarí Nautilus apareix a Vint mil llegües de viatge submarí i L’illa misteriosa (1874), és un cilindre amb extrems cònics de 70 metres de longitud i 8 metres d’amplada que funciona amb electricitat generada per uns elements Bunsen, amb curiositats culturals com una biblioteca amb 12.000 volums i diverses sales amb un orgue, pintures, escultures i objectes de tota mena. El submarí arriba als 16 Km de profunditat, una profunditat inexistent en cap oceà terrestre. A l’obra París al segle XX publicada el 1994 i escrita el 1863 apareix el Leviathan IV un gran vaixell de 61 metres d’ample. Hom també podria proposar treballar aquestes obres comparant-les amb les nombroses adaptacions cinematogràfiques.

Novel.lar la ciència, una cultura de síntesi

Malgrat alguns tòpics més populars que rigorosos, Verne és considerat més aviat un profeta o novel.lista de la ciència que no pas un autor de “ciència-ficció”, com ho mostra la seva oposició radical a H.G.Wells a qui acusava d’especular i anar més enllà de la ciència. Malgrat algunes incursions imaginatives un pèl descentrades de la ciència (el canó impossible, l’home invisible, la correcció de la inclinació de l’eix de la Terra per acabar amb els climes més extrems o l’impossible viatge al centre de la Terra) Verne no vol inventar materials científics inexistents en la seva època, com va fer Wells per avisar del perill de degradació de la humanitat, fer possibles mil invents, el viatge en el temps o la guerra entre els mons que enguany torna a revisitar-se en el cinema.

Per contra, Verne s’encadena a la versemblança científica: el submarí Ictíneo del català Monturiol és de 1859, construït una dotzena d’anys abans que el de Verne, el qual ni inventa móns extraterrestres, ni tan sols gosa fer aterrar el seu projectil a la Lluna perquè no vol especular més enllà del que li permeten els seus coneixements científics. Què hauria pogut escriure Verne si no s’hagués autolimitat? En tot cas la seva tria li va servir perquè les seves obres formessin part durant diverses generacions dels plans educatius francesos, tot i ser ignorat pels representants del govern francès i per la crítica literària del seu temps.

L’actualitat de Verne no és tan la de les seves “previsions” futuristes sinó la consciència que té de la necessitat d’enfortir el pont que uneix la literatura i la ciència, atès que per tal d’evitar que la visió del món actual i futur caigui en el caos ens cal desenvolupar una cultura de síntesi entre la cultura humanística i la científica.

El viatge a l’interior humà

La voluntat pedagògica és omnipresent en l’obra de Jules Verne però no hem d’oblidar que encara que el viatge sigui el fil conductor de les seves històries, els seus personatges també mostren un viatge interior de creixement i de reafirmació per aconseguir la independència, la saviesa, la veritat, l’amor i la felicitat. En aquest viatge interior anotem les influències del Romanticisme, que era el principal moviment literari del segle XIX, amb personatges que són encarnacions romàntiques que menyspreen la vulgaritat dels homes comuns: el romàntic Rodolf de Gortz d’El castell dels Carpats (1892), el protagonista enamoradament embogit de L’home invisible (El secret de Wilhelm Storitz 1910); el capità Nemo és un príncep hindú revoltat contra la colonització del seu país per la Gran Bretanya -simbolitza l’home alliberat gràcies a la tecnologia- que anticipant-se a Zaratustra afirma: “no són nous continents el que ens cal, són homes nous”. Verne viu en l’època del socialisme utòpic i del marxisme i sembla influït per l’anarquisme a l’hora de dissenyar els protagonistes orgullosos, lluitadors i insatisfets de moltes obres. A Els cinc-cents milions de la Begun (1897) ens ofereix una antiutòpica premonició del nazisme, en presentar-nos a Herr Schultze com un agressiu racista i militarista alemany que somia dominar el món. Sobre la seva ideologia, cal dir que ha estat qualificat de “revolucionari subterrani” o secret: “el Verne ciutadà que es confessava partidari de l’ordre en sociologia, es transformava sovint, com a autor, en enèrgic trasbalsador d’aquest ordre i dels seus representants, en censor implacable de l’estatisme autoritari, de l’esclavisme (a favor del aborigens australians) i el colonialisme (fa costat a la lluita dels grecs per alliberar-se de Turquia o al Quebec contra els britànics), en el magnificador de les lluites per la independència nacional, i en l’exaltat defensor d’una llibertat que aixeca amb més freqüència la bandera llibertària que no pas la bandera liberal. Els ressons de l’individualisme llibertari i del socialisme utòpic ressonen al llarg dels Viatges Extraordinaris”(M.Salabert, 1985). Una ideologia revolucionària que es veu limitada per la situació literària que li imposa el seu editor i els seus lectors, i s’imposa una autocensura.

En aquest sentit, darrera del viatge hi ha la recerca d’allò desconegut que ens portarà cap a allò nou, una afirmació que l’escriptor fa explícita a Clovis Dardentor i que extreu de Les flors del Mal del poeta Baudelaire; podríem dir que en els viatges més que una “aventura” hi ha una ruptura, un trencament simbòlicament expressat també en les erupcions volcàniques, que serveixen de desenllaç en moltes obres i que li permet anar més enllà, trencar l’ordre establert, aïllar-se de la societat en illes desertes o contrades allunyades. Mentre el mar omnipresent és la passió per la llibertat, “nemo” significa “ningú”, el que no té nom, l’exiliat de la humanitat. Aquesta segona lectura crítica en l’obra del Verne educador també pot ser estudiada pels joves sobretot si encara ens creiem que l’ensenyament ha de promoure la capacitat crítica dels estudiants.

Jordi Solé i Camardons

Bibliografia

Jordi José i Manuel Moreno, Física i ciència-ficció, Barcelona: Edicions UPC, 1994.

Jesús Navarro, Somnis de ciència. Un viatge al centre de J.Verne, Alzira: Bromera, 2005.

Miquel Salavert, Julio Verne ese desconocido, Madrid: Alianza Editorial, 1985.

Robert Scholes/Eric S.Rabkin, La ciencia ficción, Madrid: Taurus Ed., 1982.

Jordi Solé i Camardons, Les paraules del futur, València: edicions 3i4, 1995.

DD.AA. “Jules Verne, un centenari”, Serra d’Or, núm. 543, març 2005.

Comentaris tancats a J.Verne i l’aventura del viatge extraordinari

Retorn a Babel

Retorn a Babel

Umberto Eco va posar entre parèntesi el passatge del Gènesi 11, que castigava els humans amb la confusió entre llengües i en què, per tant, la diversitat linguística tindria un origen negatiu. Eco es basà en una nova lectura del Gènesi 10 que ja el 1751 va fer el frare Pluche, el qual veu el fenomen de la multiplicació (no confusió) idiomàtica com el fenomen natural i socialment positiu present molt abans de Noè que va fer néixer les nacions lingüístiques.

Però la interpretació bíblica clàssica va esdevenir dominant i va servir per subministrar les coartades mítiques i religioses al conjunt d’ideologies lingüístiques que han justificat la substitució, la subordinació i la minorització de les llengües sense poder polític. Tanmateix, el discurs glotòfag va anar perdent força i sobretot després de l’ensorrament de l’imperi soviètic, la fragmentació lingüística, el temut “babelisme” ja no és vist com una plaga sinó l’expressió d’una realitat etnolingüística, com una riquesa que cal recuperar. Fruit d’aquest nou sentiment van pendre força els moviments de militància lingüística i van nèixer el projecte de la Declaració Universal de Drets Lingüístics[i], proclamada a Barcelona el 1996 i la Declaració universal de la UNESCO sobre Diversitat Cultural[ii] aprovada el novembre del 2001. El nombre de llengües nacionals oficials a Europa s’ha multiplicat durant el darrer segle i mig amb la constitució de nous estats nacionals. Una simple ullada al festival de cançons de l’Eurovisió o el multilingüisme integral de la Unió Europea que ja inclou una vintena de llengües oficials i de treball o la signatura de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del Consell d’Europa, ens presenten una imatge d’Europa molt més diversa i menys monolítica que la de fa quaranta anys. Però la situació lingüística està molt lluny de ser igualitària; d’altra banda, l’augment de la reivindicació lingüística i el discurs a favor de la normalitat lingüística de les llengües minoritzades ha anat acompanyat els darrers anys per l’augment imparable de les migracions. Avui el retorn a Babel es posa de manifest als Països Catalans, ja que s’hi parlen prop de tres-centes llengües i aquest fet trastoca els antics discursos “bilingüístics” o “monolingües”.

A l’article “Vers un trilingüisme social conflictiu”. (Escola Catalana, gener 1990) ja avisavem del perill que la consolidació del trilingüisme als Països Catalans podria portar la llengua catalana cap a una doble minorització però que també obriria la possibilitat a què l’espanyol deixés de ser la interllengua dels catalans: “cal entendre que el problema no és l’anglès, sinó la subordinació del català a l’espanyol; la interposició de l’espanyol entre el català i la resta del món(…) la tercera llengua obligarà a una recomposició de les funcions que han exercit fins ara el català i l’espanyol”. Catorze anys després, l’acolliment dels immigrants en català esdevé una necessitat punyent que no pot ser amagada darrera discursos multilingüistes que minimitzin el necessari paper del català com a llengua comuna de tota la societat catalana. L’èxit relatiu de la campanya del Voluntariat Lingüístic hauria de ser un exemple a seguir i potenciar. La defensa i la promoció del plurilingüisme consisteix precisament en no excloure ni expulsar cap llengua però també en definir espais de sobirania sociolingüística per al català de tal manera que pugui viure i desenvolupar-se en els seus espais històrics, que en el cas del català abraça tot el territori del seu domini lingüístic i les institucions europees. Per això en el Fòrum Barcelona 2004 s’ha proposat ampliar la conscienciació ecològica en matèria de medi ambient que s’ha produit els darrers temps arreu del món cap a una consciènciació similar en l’àmbit de l’ecologia de les llengües.

(continua)

[@more@]

5 alternatives possibles

Entre els futurs escenaris teòricament alternatius, podríem optar per (1) adoptar l’anglès com a interllengua i l’espanyol com a llengua nacional ( en aquest cas el català passaria a ser una llengua local residual) (2) el català com a llengua nacional i l’anglès com a llengua internacional (3) el català com a llengua nacional i la promoció del poliglotisme passiu i l’adopció d’una llengua internacional auxiliar neutra com l’esperanto (4) un repartiment de les funcions per a cada llengua basada en el principi de subsidiarietat: “allò que puguin fer les llengües locals no ho faran els idiomes globals” (A.Bastardas, 1999)[iii] consolidant funcions exclusives per al català i poliglotitzar-nos (5) oficialitat exclusiva del català.

La realitat futura pot consistir en una combinació dinàmica d’aquestes 5 alternatives, ja que ni podrem esborrar l’anglès com a llengua internacional, ni fora bo que ens plantegessim expulsar el castellà del territori català, i defensem que caldria promoure el poliglotisme passiu tal i com ho proposava Eco: “El problema de la cultura europea no està sens dubte en el triomf del poliglotisme total, sinó en una comunitat de persones que puguin copsar l’esperit, el perfum, l’atmosfera d’una parla distinta. Una Europa de políglotes no és una Europa de persones que parlin amb facilitat moltes llengües, sinó, en el millor dels casos, de persones que poden trobar-se parlant cadascuna la seva pròpia llengua i entenent la dels altres, que no sabrien parlar de manera fluïda, però que en entendre-la, ni que fos amb dificultats, entendrien el “geni”, l’univers cultural que cadascú expressa quan parla la llengua dels seus avantpassats i de la seva pròpia tradició”[iv]. A “Les tres vies cap a la interllengua” (E.C. juny 1998) diferenciàvem entre els tres discursos que enfoquen la qüestió de la interllengua: el cosmopolitisme negador de la diversitat lingüística i inventor de patuesos “antirevolucionaris”, l’interlingüisme ingenu, que veia en l’eclosió de l’anglès com a interllengua la salvació del català (variant optimista) o la inexorable i inevitable dominació de l’anglès (variant pessimista), mentre que l’universalisme de base igualitarista que defensem proposava la promoció d’una llengua internacional auxiliar que actués de pont entre totes les llengües del món, llengües que caldria continuar promovent dins els seus espais històrics. Mentre que a “Què vol dir “trilingüisme”?” (E.C. febrer 2000) recordàvem les propostes de Cases-Carbó de 1896 i 1913 en favor del trilingüisme català-castellà-francès, i valoràvem la que va fer Carod-Rovira en la campanya electoral 1999. La inclusió de l’anglès qüestiona la intocabilitat del castellà com a interllengua alhora que implicava el reconeixement explícit d’un espai per al castellà a Catalunya però impugnant radicalment el bilingüisme unilateral que ha funcionat fins ara mateix. Però al nostre parer, tot i acceptar la necessària poliglotització de la societat catalana, i defensar el respecte actiu per a totes les llengües del immigrants, l’anglès no hauria de gaudir del reconeixement exclusiu com a interllengua i caldria estudiar la possibilitat de promoure a l’escola una llengua internacional auxiliar com l’esperanto –una llengua sense amo i sense monolingües- dins un espai de sobirania sociolingüística catalana, com ha proposat Abel Montagut[v]: “Una interllengua neutral és necessària per a un equilibri ecològic de les llengües a fi de conservar la diversitat lingüística en un món caracteritzat per la comunicació i l’intercanvi a escala planetària. D’aquesta perspectiva en diem ecologia lingüística integral.Una llengua internacional neutral és un element decisiu, una clau de volta per a un equilibri ecolingüístic integral.”. El retorn a Babel no ha de significar la barreja o la confusió caòtica de llengües generadora de noves hegemonies idiomàtiques desigualitàries sinó la promoció de la diversitat i la igualtat lingüística partint del reconeixement de les nacions lingüístiques.



[i] http://www.linguistic-declaration.org/

[iii] Albert Bastardas, Normalització lingüística: Back to the Future, Avui. 23-4-1999.

[iv] Umberto Eco, La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea, 1993.

[v] A.Montagut, La contribució de la llengua internacional esperanto a favor de la conservació de la diversitat lingüística, Linguapax, 20 a 23 de maig 2004: “Realitzar experiments d’aplicació de la interllengua a diferents països alhora, especialment a la UE, perquè és on hi ha actualment més possibilitats de coordinació del sistema educatiu. Propostes concretes que s’han fet en aquest sentit: 1 any a primària i després assignatura opcional a secundària i a la universitat, 10’ en començar la classe de llengua pròpia o de llengua estrangera. Aquests experiments s’haurien de realitzar d’una manera oficial, reconeguda, a diversos països alhora, i facilitant els contactes per internet, personals, els intercanvis… És fonamental augmentar el prestigi de la interllengua juntament amb el prestigi de la valoració de totes les llengües. La base per a tot canvi social és la mentalització, la difusió de les idees més que no pas de les pràctiques concretes. Per augmentar aquest prestigi hi ha diversos camins: estudis seriosos, inversió de diners públics o privats (per a màrqueting, imatge: només allò que es considera modern, actual es valora) tenint en compte que el cost de la pèrdua de la diversitat lingüística és molt més gran que el cost d’una inversió a favor d’una interllengua neutral i de suport a les diferents llengües. El cost social (i per tant també econòmic) que implicaria la pèrdua de la diversitat ha estat exposat clarament per D. Crystal i altres. I també en documents de la Unió Europea.”

[1] http://www.linguistic-declaration.org/

[1] http://www.unesco.org/culture/pluralism/diversity/html_eng/index_en.shtml

[1] Albert Bastardas, Normalització lingüística: Back to the Future, Avui. 23-4-1999.

[1] Umberto Eco, La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea, 1993.

[1] A.Montagut, La contribució de la llengua internacional esperanto a favor de la conservació de la diversitat lingüística, Linguapax, 20 a 23 de maig 2004: “Realitzar experiments d’aplicació de la interllengua a diferents països alhora, especialment a la UE, perquè és on hi ha actualment més possibilitats de coordinació del sistema educatiu. Propostes concretes que s’han fet en aquest sentit: 1 any a primària i després assignatura opcional a secundària i a la universitat, 10’ en començar la classe de llengua pròpia o de llengua estrangera. Aquests experiments s’haurien de realitzar d’una manera oficial, reconeguda, a diversos països alhora, i facilitant els contactes per internet, personals, els intercanvis… És fonamental augmentar el prestigi de la interllengua juntament amb el prestigi de la valoració de totes les llengües. La base per a tot canvi social és la mentalització, la difusió de les idees més que no pas de les pràctiques concretes. Per augmentar aquest prestigi hi ha diversos camins: estudis seriosos, inversió de diners públics o privats (per a màrqueting, imatge: només allò que es considera modern, actual es valora) tenint en compte que el cost de la pèrdua de la diversitat lingüística és molt més gran que el cost d’una inversió a favor d’una interllengua neutral i de suport a les diferents llengües. El cost social (i per tant també econòmic) que implicaria la pèrdua de la diversitat ha estat exposat clarament per D. Crystal i altres. I també en documents de la Unió Europea.”

Comentaris tancats a Retorn a Babel

Joan Fuster: la nostra pàtria és la nostra llengua

Joan Fuster: La nostra pàtria és la nostra llengua.

Joan Fuster era un escriptor d’idees, que tenia per damunt de tot una clara voluntad de transformar la realitat valenciana del seu temps, però caldria matisar aquella tesi que diu que Fuster “reinventa” el País Valencià amb Nosaltres els valencians (1962). És evident que va fer un replantejament de la identitat valenciana en termes moderns i actuals com ningú ho havia fet fins aleshores, però tenia al seu darrere una tradició anterior que va des de Nicolau Primitiu fins al pedagog Carles Salvador, passant per la generació dels anys trenta d’intel.lectuals progressistes i valencianistes, sense oblidar la influència clau de l’historiador Jaume Vicens i Vives. I “bona part de les tesis de fons de Nosaltres els valencians es troben ja esbossades en un article proemial, “València en la integració de Catalunya”, publicat el 1950 a La Nostra Revista” (A.Furió, 2002).

Fuster volia remoure la societat adormida i encarcarada del seu temps per aturar i invertir el procés de substitució lingüística, en un moment en què la llengua catalana al País Valencià només era utilitzada en usos no cultes i, que per tant, calia dignificar-ne el seu ús social i escrit. Però per assolir aquest objectiu primer de tot calia denunciar les ideologies substitutòries que tan de mal feien en aquell moment, ja que com diu en un pròleg a Idioma i prejudici (1971) de R.L.Ninyoles, els uns ens volien fer creure que el català era una llengua “essencialment subalterna” és a dir de segona, i els altres “que tant se val l’una com l’altra”, i que per consegüent, “tant se val si l’abandonem”. Ideologies lingüístiques que preparaven el terreny, -en l’àmbit de les creences, les idees i els prejudicis- a la substitució idiomàtica. Abans de Fuster el català només era batejada com la llengua vernacla, materna, genuïna, originària, és a dir, un marc terminològic antisociolingüístic que amagava la consideració d’una banda del català com a llengua subordinada i minoritzada i que barrava el pas a l’objectiu de fer-ne la llengua nacional dels valencians i de tots els catalans. Es tracta d’una ideologia que ocultava la realitat desigualitària darrera una cortina de fum diglòssica i desdibuixava el camí cap a la normalització.

En aquell escrit Fuster es permetia també les típiques ironies alliçonadores: “En algun moment de pessimisme afectuós, he arribat a augurar als meus amics de Barcelona: Ací, acabareu parlant valencià. Partint de la base que el “valencià” no és solament un dialecte geogràficament perimetrat, sinó també un estadi emblemàtic de degradació de l’idioma…”, és a dir, una metàfora en què “valencià” fa referència a una situació de llengua interferida, amb connotacions clares d’autoodi, víctima d’ideologies i usos diglòssics i sobretot una etapa necessària del procés de substitució.

En un altre dels seus escrits sociolingüístics clau “Per a una cultura catalana majoritària” (1980) –també dins “Ara o mai” (1981)- rebat el discurs cofoista del resistencialisme catalanista segons el qual el català no moriria mai i la idea que salvant la cultura automàticament l’idioma recuperaria les seues posicions socials i polítiques. Una condició si ne qua non però insuficient ja que la cultura no té virtuts espansives màgiques si no hi ha poder polític. Ja el 1964 havia marcat distàncies respecte als “puristes i xovinistes(que) voldrien posar duanes a l’idioma” i alhora respecte al “perill simètirc als que suposaria la passivitat davant la invasió de paraules estrangeres (…) Una llengua clausurada seria com una flor d’hivernacle”.

La política lingüística que proposava no tenia gaire cosa a veure amb la doctrina oficial dels darrers vint-i-cinc anys de bilingüisme entre la cooficialitat aparent i superficial i la subordinació profunda: “La solució, si n’hi ha alguna, és el retorn al monolingüisme. Les propostes oficials de “bilingüisme” són, i sempre seran, una trampa parada contra el català. un idioma no pot subsistir, viu, dins la societat que li és pròpia, si no és l’idioma de tothom i practicat per tothom tothora”.

Per Joan Fuster, que es lamentava de què “encara no he conegut un sol barceloní respectablement “centralista”. Per contra, n’he trobat molts que ignoren la seva missió de “centre” (1971), la reintegració del català passava necessàriament per la construcció dels Països Catalans com a marc sociocultural i polític. Ho ratifica Furió: “l’unica possibilitat de supervivència –per a la llengua en primer lloc, però també per a la cultura… passava, per tant, necessàriament, per un futur nacional compartit dins el marc dels Països Catalans”; l’originalitat de la proposta de Fuster és justament la de la radicalitat del seu projecte polític de Països Catalans, una proposta feta des de la tribu de la Nació, perquè Fuster fugia del “nacionalisme” agressor dels estats establerts però també del regionalisme amb disfressa més o menys nacional en què la llengua és més aviat un ornament de les banderes retòricament nacionalistes però d’obediència regional-familiar que oculten la Nació, les seves necessitats fonamentals i el necessari protagonisme de la consciència i l’acció socials i les decisions polítiques individuals políticament organitzades.

Fuster, que era conscient que “l’hegemonia política ha comportat sempre una forma o altra d’hegemonia lingüística” (1972) va llançar la seva proposta de sobirania sociolingüística en el moment en què més es podia fer per aconseguir un tomb politicolingüístic i que menys es va fer per fer-lo efectiu. El seu gairebé silenci total a partir d’aquell crit de l’Ara o mai n’esdevé el testimoni més punyent. Un silenci només trencat per recordar-nos novament que “la solució seria el nacionalisme” però veient com anaven les coses també ens fa obsequiar amb una darrera lliçó: “jo m’estimo més una “escola valenciana”, si l’aconseguim, que tres o quatre coalicions –mal coaligades- que seran tan “nacionalistes” com vulguen però que no alcen un gat pel rabo” (1983). Els pedagogs en van prendre bona nota engegant i consolidant un militantisme lingüístic escolar exemplar, però els “polítics” no es van donar per al.ludits.

J. Solé i Camardons

Bibliografia

Joan Fuster, Duanes per a l’idioma, 1-4-1964. Dins Examen de consciència, 1968.

Joan Fuster Dificultats valencianes (2) Serra d’Or, 1971.

Joan Fuster Pròleg a Idioma i prejudici, de Rafael Lluís Ninyoles, 1971.

Joan Fuster Les llengües de demà, Dins Babels i Babilònies, 1972.

Joan Fuster, Per a una cultura catalana majoritària. Fundació Jaume I. 1980. dins Ara o mai, 1981.

Joan Fuster Llengua i política, Noticias al día, 1983.

Joan Fuster, Escrits sobre la llengua, Pirene Editorial, 1994.

Xavier Ferré, Abans i després de Nosaltres els valencians, Curial, 2001.

Antoni Furió, La vigència d’un llegat, “L’Espill”, n.10, Primavera 2002.

[@more@]

Comentaris tancats a Joan Fuster: la nostra pàtria és la nostra llengua

N.Postman, educació contra alienació

Neil Postman, educació contra alienació

Crític, pedagog i assagista nordamericà nascut el 1931va morir el 5-10-2003, però la notícia de la seva mort, com explicava Eva Piquer a l’Avui, va passar gairebé desapercebuda ofegada en un oceà d’irrellevància i d’immoralitats de teleescombreria i altres indignitats televisives. Postman tenia raó. Com a persona assequible que era, Joaquim Noguero el va entrevistar a Barcelona per a Escola Catalana el 25 de novembre de 1994 [vegeu: El mitjà és el missatge.Entrevista a Neil Postman (E.C. núm.319, abril 1995).Els llibres en català de Postman han estat ressenyats a Escola Catalana: La desaparició de la infantesa (E.C. núm.273, octubre 1990), Divertim-nos fins a morir (E. C. núm.283, Octubre 1991), Tecnòpoli (núm.321, juny 1995) i Fi de l’educació (E.C. núm. 375, desembre 2000)

A La desaparició de la infantesa afirmava que la infantesa ja no existeix, perquè fos possible, hi hauria d’haver coses que els adults coneixen i els infants no, però amb la televisió, els infants tenen accés a tot, els infants són adults abans d’hora però sense una autèntica formació, mentre que l’adult resta infantilitzat per sempre més. La meabilitat, la innocència i la curiositat dels infants es degraden fins a convertir-se en pseudomaduresa. A L’ensenyament és una activitat subversiva (1969) preferia parlar d’aprenents més que no pas estudiants, i insistia en l’ús de l’adjectiu responsable aplicat als pares, ciutadans, professor, intel.lectuals i persones. El bon ensenyant fa que l’estudiant aprengui a mirar la pròpia cultura amb ulls crítics.

A Divertim-nos fins a morir, parteix del principi que conèixer la cultura és fixar-se en les seves eines de conversa i analitza la fi de l’era de la Tipografia i l’aparició de l’Era de la Televisió o de l’espectacle. Els mitjans de comunicació creen el contingut de la nostra cultura, l’estructura mateixa del discurs, i l’ascensió de la cultura televisiva ens va tornant més ximples, ja que l’estupidesa d’anàlisi que comporta la nova era condiciona el discurs polític, religiós i educatiu. Les conseqüències de l’era del Show Business desautoritzen les pors exposades per George Orwell a 1984, però donen la raó a Aldous Huxley i el seu Un món feliç, ja que no caldran grans dictadors o grans germans que empresonin els dissidents i falsifiquin la història, perquè els mateixos humans quedaran feliçment presoners del divertiment televisiu, estimaran la seva opressió i oblidaran la història. No caldrà prohibir els llibres perquè ja no hi haurà cap raó per llegir-los.

Considera que no s’ha de prohibir la televisió però caldria controlar les experiències que hi tindran els nens i joves. La bona televisió tampoc és la solució perquè porta a veure encara més televisió, i això aliena els nens de les altres formes de comunicació. La televisió ho transforma tot en entreteniment, en show. Mentre que devalua la idea que l’aprenentatge exigeix disciplina i concentració, que fins i tot pot ser frustrant, que no és diversió. No hi pot haver, segons Postman, una televisió alternativa, aquesta ja existeix: llegir, parlar, cantar. La cultura de l’era televisiva ens manipula i degrada com a persones, l’excés d’informació ens desinforma, oculta la informació interessant. La televisió controla i condiciona el futur. Les 19.000 hores que s’han passat mirant la televisió els estudiants a l’acabar secundària repercuteixen en la capacitat de lectura i comprensió. La televisió ens diu que no cal pensar, és un plaer seductor, evasiu i alienador, ensenya a ser feliç satisfent ràpidament necessitats concretes i immediates, per guanyar la televisió els joves han d’esdevenir menys ingenus, més crítics davant la televisió.

A Tecnòpoli ens advertia dels perills d’una societat excessivament tecnificada i es preguntava si una nació pot preservar la seva història, l’originalitat i la humanitat si se sotmet totalment a la sobirania d’un món tecnològic. Les màquines pensen per nosaltres i les xifres estadístiques pretenen dir-nos com som nosaltres i els altres, es mostrava partidari d’una educació humanista en el sentit més ampli, que posi l’èmfasi en la història, el mètode científic de pensar, l’ús disciplinat del llenguatge, uns coneixements amplis de les arts i de totes les religions i la continuitat de l’empresa humana. Considera imprescindible la semàntica, la filosofia de la ciència, les creacions humanistes del passat i la història de la tecnologia.

A Fi de l’educació planteja la necessitat humana de tenir déus no necessàriament religiosos, és a dir, de finalitats o motius. Caldria crear narracions que donin sentit a la l’educació i a la nostra vida. Rebutja els déus actuals per la seva imperfecció: el déu de la ciència no ofereix instrucció moral; el déu de la tecnologia només ens parla de poder; el déu de la utilitat econòmica de l’ensenyament és un déu desapassionat, fred i sever. També rebutja el déu del consumisme i critica cert multiculturalisme afrocèntric i venjatiu. Proposa cinc grans narracions: la de la nau espacial Terra, cívica i superadora dels racismes i basada en les narracions de ciència-ficció; la de l’àngel caigut que aprén dels seus errors i supera l’orgull i el dogmatisme, la ciència entesa com un imperatiu moral; la de l’experiment americà donant un sentit de sa orgull nacional als alumnes evitant tant la indiferència com el nacionalisme xenòfob, fent que les nacions continuin sent un punt d’interrogació; la darrera narració se centra en la importància de les paraules i les llengües que ens fan humans. No hauríem de menysprear la història. Un assagista de referència que hauríem de rellegir per entendre la realitat i encarar el futur amb més encert.

J.Solé i Camardons

Bibliografia recomanada

La desaparició de la infantesa, Vic: Eumo, 1994.

Divertim-nos fins a morir, Barcelona: Llibres de l’Índex,1990.

Tecnòpoli, Barcelona: Llibres de l’Índex, 1994.

Fi de l’educació, Vic: Eumo, 2000.[@more@]

Comentaris tancats a N.Postman, educació contra alienació

Geografia espiritual de Catalunya

Geografia espiritual de Catalunya

Artur Bladé i Desumvila, Llibres de l’Índex, Barcelona 2004.

Artur Bladé i Desumvila va ordenar les lliçons que Francesc Pujols va fer a un grup de catalans durant l’exili a Montpeller, un llibret que ja va guanyar un premi als Jocs Florals de 1944 a l’Havana. Com diu Joaquim Auladell en una notícia prèvia, Pujols ha estat una víctima del Noucentisme, el franquisme i el postfranquisme que han volgut minimitzar-lo. Per aquest motiu ens sembla molt oportuna la iniciativa de l’Associació Francesc Pujols de reeditar aquest llibre i tota l’obra d’aquest filòsof català.

En l’apartat “La situació” mostra l’objectiu dels escrits, que és el d’explicar les causes que han produït algunes de les “característiques essencials de l’espiritualitat del nostre poble”. Així, rebutja les teories que intenten explicar la història a partir de les lleis econòmiques, ja que aquestes només serien l’efecte i no pas la causa, la qual caldria anar a cercar en els fets geogràfics, autèntics definidors de la personalitat dels pobles i l’ànima humana. Per aquesta raó, Catalunya seria el resultat de la seva Geografia i per això “cap terra no pot ésser comparable a la nostra, perquè no n’hi ha cap que pugui reunir en un espai equivalent tants elements de benignitat , tanta diversitat de bellesa ni una situació tan privilegiada”. Ho justifica, pel clima suau i per l’equidistància respecte al Pol Nord i l’Equador i de l’Àsia i l’Amèrica del Nord, al bell mig de l’escenari universal i de la civilització moderna, com Judea ho va ser de la civilització antiga. Aquesta situació geogràfica facilitaria el tarannà conciliador i generador de les grans síntesis solucionadores dels conflictes humans. Ramon Llull -creador d’una ciència universal- en seria l’exemple màxim.

També a una escala més reduïda, Catalunya es trobaria al vell mig de l’Espanya imperial de Castella que va desenvolupar la unitat religiosa, i França que va defensar la religió lliure; Catalunya faria la síntesi perfecta entre el misticisme castellà i el tarannà més científic de França.

Pujols parla també del tema de l’ànima col·lectiva catalana o de la llengua, la manifestació més clara i més catalana de l’espiritualitat, que seria el resultat de trobar-se voltada de les llengües castellana, francesa i italiana. Aquesta geografia psíquica catalana també inclou temes com el del liberalisme català, que representa l’equilibri entre l’autoritat despòtica i l’anarquia antisocial, o el del seny. Els catalans només hauríem d’aplicar-nos a pensar per encertar-la i aconseguir l’hegemonia mundial, el dia que els Estats Units s’adonin de la nostra existència. Però en aquest camí cal crear una religió científica que portarà a la pau universal i a la definitiva comprensió interhumana. Uns quants reptes per als catalans del futur.

J.Solé i Camardons

[@more@]

Comentaris tancats a Geografia espiritual de Catalunya

Articles i ressenyes 1989-2001

Ressenyes a “Escola Catalana”

1989-1990

J.Vance, Els llenguatges de Pao. Octubre 1989.

DDAA. Trèvol-2. Febrer 1990.

DD.AA. L’ensenyament, eina bàsica de catalanització. Juny 1990.

Hugo Baetens Beardsmore, Principis bàsics del bilingüisme. Juny 1990.

Antoni Artigues, Mecanismes de poder. Escrits de sociolingüística. Juliol 1990.

Francesc Ferrer, Insubmissió lingüística. Octubre 1990.

Josep Inglés, Els espais compartits en l’oferta lingüística. Novembre 1990.

Lluís-Anton Baulenas, Rampoines/451. Novembre 1990.

DD.AA. Catalunyes: cent intel.lectuals i la qüestió nacional. Desembre 1990.

1991

Francesc Vallverdú, L’ús del català: un futur controvertit. Gener 1991.

Modest Prats, August Rafanell, Albert Rossich, El futur de la llengua catalana. Març 1991.

DDAA. Text i ensenyament. Una aproximació interdisciplinària. Abril 1991 i Juliol 1991.

Vicent Pitarch i Josep Palomero, Estil 2 Llengua catalana, Abril 1991.

Maria-Lluïsa Pazos, L’amenaça del català light, Maig 1991.

DDAA, El repte (sòcio)lingüístic de l’Acta única, Juny 1991.

Joaquim Arenas, Llengua i educació a la Catalunya d’avui, juliol 1991.

Mireia Carulla, La llengua catalana en l’actualitat, Juliol 1991.

Ramon Bassa, El català a l’escola, Octubre 1991.

Neil Postman, Divertim-nos fins a morir. El discurs públic a l’època del “Showbusiness”, Octubre 1991.

Jesús Royo, Una llengua és un mercat, Novembre 1991.

Jordi Galofré, Documents de Catalunya. Novembre 1991.

Bernat Joan, El progrés, ¿Detonant de la subtitució lingüística? Desembre 1991.

DDAA, Un puput de cresta molla, Desembre 1991.

1992

Carles M.Espinalt, L’assassinat de Pau Claris, Gener 1992.

Carme Giménez Camins, La renovació pedagògica neix a Catalunya, Gener 1992.

Ernest Sabater, Ni “heavy” ni “light”: català modern. Febrer 1992.

Albert Bastardas, Fer el futur. Sociolingüística, planificació i normalització del català, Març 1992.

Toni Mollà, Amadeu Viana, Curs de Sociolingüística 3, Juny 1992.

Coloma Leal, Breu història de la llengua catalana, Juliol 1992.

DDAA. Llengua i ensenyament a Eivissa, juliol 1992.

Josep Gifreu, Maria Corominas, Construir l’espai català de comunicació, Novembre 1992.

G.Erill, J.Farràs, F.Marcos, L’ús del català entre els joves de Sabadell. Novembre 1992.

Maria Lluïsa Bruch, Júlia Plaza, La planificació lingüística a Quebec en el món comercial i empresarial, Desembre 1992.

1993

Joan Martí i Castell, L’ús social de la llengua catalana, Febrer 1993.

August Rafanell (ed.) Un nom per a la llengua. Març 1993.

Kathryn A.Woolard, Identitat i contacte de llengües. Maig 1993.

DDAA, Tractar de nostra llengua catalana. juny 1993.

Lídia Pons, Iodització i apitxament al Vallès. Juny 1993.

Isidor Marí, Un horitzó per a la llengua. Juny 1993.

Miquel Pueyo, Llengües en contacte en la comunitat lingüística catalana. juliol 1993.

Carme Junyent, Vida i mort de les llengües. Octubre 1993.

Santiago Cucurella, L’independentisme útil. Desembre 1993.

1994

Emili Boix, Triar no és trair. Gener 1994.

Georg Kremnitz, Multilingüisme social. Febrer 1994.

Xavier Laborda, De retòrica. La comunicació persuasiva. Febrer 1994.

Francesc Cabrera i Jeroni Soler, De bat a bat.Cou.Llengua. febrer 1994.

Josep Palou, La gallina cega. Febrer 1994.

Rosa Sanz i Francesc Ruiz, Actituds i normes d’ús lingüístic. març 1994.

Agustí Pons, Joan Triadú, l’impuls obstinat. Abril 1994.

Josep M.Nadal, Llengua escrita i llengua nacional. Maig 1994.

Antoni Ferrando, Panorama d’història de la llengua. Juliol 1994.

Josepa Huguet i Blanca Serra, El jovent opina. Juliol 1994.

Xavier Duran, El futur, octubre 1994.

Manuel Joan i Arinyó, Contra sentit. Novembre 1994.

Antoni Fortuny, El mestre mag. Novembre 1994.

Xavier Lamuela, Estandardització i establiment de les llengües. Desembre 1994.

1995

Llengua i Ús. Abril 1995.

Jaume Guillamet, Història de la premsa, la ràdio i la televisió a Catalunya. Abril 1995.

Jordi José i Manuel Moreno, Física i ciència-ficció. Maig 1995.

Neil Posman, Tecnòpoli. Juny 1995.

DDAA. Bip-bip! La novel.la fantàstica i de ciència-ficció a l’escola. Juny 1995.

Amadeu Viana (ed.) Aspectes del pensament sociolingüístic europeu. Desembre 1995.

Hergé, Tintín al País de l’or negre. Desembre 1995.

1996

A.Munné-Jordà, Llibre de tot. Gener 1996.

Xavier Duran, El cervell polièdric. Juliol 1996.

Revista Balma. Juliol 1996.

Joana Lladó, Estimat fantasma. Juliol 1996.

Vicent Pitarch, Control lingüístic o caos. Octubre 1996.

Francesc Puigpelat, La fletxa d’or. Desembre 1996.

1997

Marta Castañer, Pedagogia del gest i missatge no verbal. Gener 1997.

Albert Branchadell, La normalitat improbable. Febrer 1997.

Jesús Tuson, L’escriptura. Febrer 1997.

Eduard Voltas, La guerra de la llengua. Març 1997.

Milton M.Azevedo, La parla i el text. Març 1997.

Jordi Sedó, Llengua i societat al Vallès Oriental. Maig 1997.

Lluís Flaquer, El català,¿llengua pública o privada? Juny 1997.

Josep Murgades, Llengua i discriminació. Juny 1997.

Bernat Joan i Marí, Les normalitzacions reeixides. Juliol 1997.

Albert Folch, Atrapats a Internet. Octubre 1997.

Albert Bastardas, Ecologia de les llengües. Desembre 1997.

1998

Hèctor Alòs, Diccionari essencial esperanto-català. Gener 1998.

Jordi Badia et alt. Llibre de la llengua catalana. Gener 1998.

Joan Melià, La llengua dels joves. Febrer 1998.

Albert Branchadell, Liberalisme i normalització lingüística. Març 1998.

Pere Anguera, El català al segle XIX. Maig 1998.

Jesús Tuson, Històries naturals de la paraula. Juliol 1998.

A. Munné-Jordà, Futurs imperfectes. Juliol 1998.

Carme Junyent, Contra la planificació. Octubre 1998.

Pere Mayans i Núria Montés, Cat. Llengua i societat dels Països Catalans. Novembre 1998.

Bernat Joan, Un espai per a una llengua. Desembre 1998.

Manel Garcia Grau, Polítiques (i) lingüístiques. Desembre 1998.

1999

Francesc Vallverdú, Velles i noves qüestions sociolingüístiques. Abril 1999.

J.S.C. Katalunismo, liberalismo kaj esperantismo. Juny 1999.

Rosa Maria Calafat, Sabotatge a la llengua catalana. Octubre 1999.

August Rafanell, La llengua silenciada. Novembre 1999.

2000

Josep Palou, El País, la Quinta columna. gener 2000.

Ferran Colom, El futur de la llengua entre els noves de València. Gener 2000.

Emili Boix i F.Xavier Vila, Sociolingüística de la llengua catalana. Gener 2000.

Rosa Boixaderas et alt. Hola! Març 2000.

Montse Cerdà, Marta Puig, A.Munné, La biblioteca de les galàxies, Maig 2000.

DDAA. Polítiques lingüístiques a països plurilingües. Octubre 2000.

M.Pascual, A.Riera, r. Segalés, J.Sedó, Granollers: llengua i futur. Novembre 2000.

Neil Postman, Fi de l’educació. Desembre 2000.

2001

Josep M.Figueres, El primer diari en llengua catalana. gener 2001.

Joana Lladó i Miquel Llobera, Tractament de les llengües. Gener 2001.

Francesc Feliu i Cristina Juher (ed.) La invenció de les llengües nacionals. Febrer 2001.

[@more@]

Comentaris tancats a Articles i ressenyes 1989-2001