Els malsons dels nostres avis

                       Els malsons del nostres avis

 

 Sebastià Roig autor d'un treball sobre el món del còmic: De la família Ulises als manga i de les novel·les de ciència-ficció humorística El cogombre sideral i Mugrons de titani (aquesta amb Salvador Macip)- es mostra amb Els malsons dels nostres avis com un estudiós rigorós, crític i entusiasta analitzant el terror i el fantàstic a Catalunya (subtítol del llibre). El nucli d’aquest món és el cinema fantàstic i de terror que es va realitzar al nostre planeta entre el 1900 i el 1936…

[@more@]L’autor tria com a final la data fatídica del 36 perquè en aquest moment la intel·ligència cultural catalana és guillotinada pel malson real d’un general espanyol. El que passarà després en el camp de la cultura serà una altra història.

Més enllà del cinema internacional que constitueix l’esquelet de l’obra, Roig analitza la recepció que tenen a Catalunya aquells films de monstres, savis bojos, animals inversemblants, vampirs, robots i altres éssers (im)possibles; segons l’èxit de públic, i els comentaris dels crítics periodístics de l’època.   L’autor no és limita al món del cine i  fa un altre llibre sobre les narracions dels autors catalans que tenen alguna cosa a veure amb els móns de "terror" que ens arribaven de més enllà de l’Atlàntic, les narracions de la “Catalunya impossible”.

Comença analitzant les opinions sobre el poder diabòlic que se li atorga el cinema quan arriba a Catalunya, trasbalsant el món del teatre i les mentalitats massa ben acostumades dels crítics que han de fer front a un nou objecte artístic. Parla de l’enfrontament entre Pere Calders i “el programa del Realisme històric” propugnat per JM. Castellet i Joaquim Molas a mitjans d’anys 60, quan els manderins de la cultura expulsen Calders de “l’Olimp dels lletraferits”. No cal dir, que anys a venir, públic lector, mestres, teatrers llestos i crítics van acabar donant la raó al creador de la veritat oculta.

És un plaer veure contrastar les pors d’un Santiago Rusiñol o d' Antoni Rovira i Virgili a la visió clara del modernista Gabriel Alomar. O la valentia de Víctor Català publicant Un film (3000 metres) el 1926 connectant amb l’esperit naixent de la sala fosca, com deia ella: “amb totes les llibertats que el gènere comporta”.

L’ombra d' Edgar Allan Poe és present al llarg de tot el llibre i és el protagonista central de més d’un capítol on es parla de la recepció de les seves obres traduïdes al català i del seu deixeble més avançat: Joan Santamaria (v. J.Santamaria, Narracions i retrats, Biblioteca Literària de Ponent, 2002) i les seves Narracions extraordinàries amb casos de transmigracions sobrenaturals com ara una tia morta que es queda prenyada.

Fa petar la tesi sobre els “poetes llampats” que esgrimeix el crític Manuel de Montoliu per mirar d’entendre autors com aquells o com el mateix Jacint Verdaguer: “tots tenen un aire de família en llurs rostres adolorits, a tots els agermana el solc profund i ardent amb què ha marcat llur front el destí implacable, signe d’una tan excelsa com tràgica predestinació al regne de la immortalitat”, una barreja de geni i demència, extravagant i calamitosa hereva del romanticisme que té en Poe la figura de referència. Un autor que troba en el cinema l’instrument ductil per mostrar “la seva paorosa investigació “un món que neix de l’agudització d’algunes de les nostres facultats perceptives” (J.Palau), una visió present al film La nit elèctrica de Jen Epstein. El 1932 el film “El doble assassinat en el carrer Morgue” basat en la narració de Poe ens recordarà que fou aquest autor l’inventor dels moderns relats de detectius amb investigadors experts en lògica deductiva, l’obra ja havia estat situada per Riba en la traducció de 1912 en l’olimp del classicisme!

La rebuda de King Kong mostra la poca perspectiva dels crítics de l’època, que s’entaforen en el cau de la “inversemblança”, insensibles a la força visual que barreja en una sola imatge la bella, la bèstia i el paradigma de la modernitat expressat en el gratacels de la capital del planeta. Gosaria dir que el film confirmaria Nova York com a capital popular del món. Reclamar més verisme o parlar d’infantilisme cinematogràfic ianqui és pixar fora de test: una icona del nostre temps acabava de néixer. Justament l’excel·lent portada d’Els malsons dels nostres avis amb el goril·la enfilat a les torres de la Sagrada família podria visualitzar en l’escalfor de la meva ment la bella sensibilitat catalana, la bèstia de l’imperialisme i la genialitat de Gaudí que fa de Barcelona capital artística del món modern.

El capítol sobre la “gent estrafeta” mostra la dialèctica triangular entre l’obra de Víctor Hugo Notre-Dame de París, els films resultants i la genial aportació catalana de Josafat (1906) de Prudenci Bertrana: el desacomplexament modernista gosa entrar de ple en l’àmbit del sexe malgrat la tremolor puritana dels tita fredes morals. El capítol sobre els vampirs ens redescobreix la dona fatal del relat “La Xucladora” de Joaquim Ruyra, la psicosi col·lectiva que es va viure a Europa durant anys i que va portar a decapitar i cremar cadàvers declarats “vampirs”, el conte pioner de Polidori, la lèsbica Carmilla de Sheridan Le Fanu, el naixement del gòtic comte Dràcula de Bram Stoker, l’intent fracassat de Verne de destruir el mite transsilvà, l’arribada de Nosferatu i els altres dràcules cinematogràfics. Finalment, Josep M.Francès (autor de l’especulació Retorn al sol(1936), una absència que trobem a faltar en l’estudi de S.Roig) farà sortir a “La guerra dels sants” un cas de vampirisme en el personatge Cap-de-mort.. Els crítics no seran capaços d’analitzar amb criteri artístic els dràcules cinematogràfics i es deixaran portar per la por a l’extensió de la superstició.

Ningú que hagi llegit Els sots ferèstecs (1901) de Raimon Casellas haurà oblidat ni la solitud del pobre capellà protagonista davant la gent dels sots ni l’escena final víctima d’un estat de catalèpsia. Poe ja havia tractat el tema dels enterrats en vida i el cinema traurà suc del zombis fins que inventarà el terror exitós de La mòmia (1932), una altra icona que ha persistit. No podien faltar a la cita els fantasmes i altres ectoplasmes, nascut de la Ghost Storie anglesa, presents també en l’esmentat J.Santamaria; en un poema de Josep Carner o en una obra de teatre de Prudenci Bertrana en què un personatge critica al dissortat fantasma el seu català excessivament arcaïtzant i li demana ajustar-se més a les normes de l’Institut d’Estudis Catalans (sic).

Capítol a part mereixen els comentaris sobre l’arrelament del moviment espiritista català de finals del segle XIX i principis del XX, una realitat punyent que es reflecteix de manera brillant en la narració La barca d’Isis (1933) de Joan Oller. Entre altres temes com el del doctor Caligari, estudia la recepció de Frankenstein -que donarà lloc a la ciència-ficció– i les seves versions cinematogràfiques començant per l’obra mestra dirigida per Jame Whale el 1931 que no serà païda per la critica malalta de prejudicis antiamericans (amb l’excepció de l’esquerranós diari La Humanitat). L’arquetip del savi boig inventat per Shelley també donarà lloc al naixement de la novel·la de ciència-ficció catalana: Homes artificials (1912) del dirigent esperantista Frederic Pujulà i Vallès, el gran clàssic català del gènere i que s’avança a Un món feliç d’A.Huxley (1932). En parlar d’El gegant dels aires de JM Folch i Torres, l’autor reivindica el Dalí que beu de Ramon Llull i Francesc Pujols, i amolla: “els talents heterodoxos no són patrimoni únic i exclusiu de la comunitat científica”.

El film Metròpolis serveix per contrastar l’oblidada farsa dramàtica Molock i l’inventor d’Ambrosi Carrion (1930), teatre d’idees maltractat injustament pels crítics. I el darrer inventor català apareix a “El llamp blau” de Joaquim M. De Nadal amb una arma de destrucció massiva. Veiem com tota la crítica s’agenolla davant l’eficàcia del primer film de L’home invisible (1933) inspirat en la novel·la homònima de H.G.Wells, -també elogiada per la crítica catalana- un escriptor genial a qui Roig dedica llargs comentaris sobre les dues visites que va fer a Catalunya, la darrera de les quals parlant al costat de Pompeu Fabra. Recomanem també els comentaris al voltant de Dr.Jekyll i Mr.Hyde de Stevenson i les versions corresponents, així com L’illa del Dr.Moreau de Wells versionada amb èxit.

 

El llibre s’inscriu dins una tradició innovadora de recerca i difusió d’una visió independent catalana i alhora universal de la ficció especulativa heretada d’autors com Pere Verdaguer, Manuel de Pedrolo o Antoni Ribera i inaugurada per les antologies de ciència-ficció a cura d’Antoni Munné-Jordà, les fantàstiques i de vampirs d’Emili Olcina, l’especulació sociolingüística de Les paraules del futur de qui signa aquest article, i la monumental Els altres móns de la literatura catalana de Víctor Martínez-Gil. Uns móns que van més enllà de les restriccions i silenciaments de l’ordre literari establert que s’han imposat en el món cultural català. Som fruit dels malsons del nostres avis (o nets) i no hi pensem pas renunciar.

                                                                          Jordi Solé i Camardons



Quant a jscamardons

Jordi Solé i Camardons (Oliana,1959) és llicenciat en Filologia Catalana (UB) i professor de llengua catalana i literatura. Ha impartit cursos de sociolingüística en centres d’ensenyament d\'arreu dels Països Catalans. A partir del curs 2005-06 treballa d’assessor de Llengua i Cohesió social (LIC) a Barcelona. Ha militat en organitzacions independentistes des dels 18 anys i participà en la creació d\'organitzacions de militància lingüística. És membre del Consell de redacció de la revista pedagògica Escola Catalana des del 1989. Ha publicat, entre altres, els llibres: Sociolingüística per a joves (1988), Premi Xavier Romeu de Monografies per a l\'Ensenyament, Text i context (1991), Sobirania sociolingüística catalana (1991), Història social i política de la llengua catalana (1996), Poliglotisme i raó (1998), Les paraules del futur(1995), Els silencis d\'Eslet (Premi Juli Verne de novel·la 1995). L\'any 2001 publica: Diccionari de Sociolingüística, El políedre sociolingüístic i guanya el Premi de Sociolingüística Catalana Jaume Camp, amb: Idees i propostes dels precursors de la sociolingüística catalana; els darrers llibres publicats són: La Síndrome dels Estranys Sons(2003) i Les set tribus de la nació catalana (2004). La meva web: www.escriptors.cat/autors/solecamardonsj/
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.