Per una educació sociolingüística

Per una educació sociolingüística

Ja fa vint-i-cinc anys L.V.Aracil va escriure l’article “Educació i sociolingüística” publicat per primera vegada el 1979 al número 2 de “Treballs de sociolingüística catalana”. Es tracta d’un escrit en què l’autor s’interessava pel futur de l’idioma i feia una crida a la responsabilitat i al reforçament de la unitat sociolingüística catalana. D’aleshores ençà la sociolingüística feta als Països Catalans s’ha diversificat en diverses branques i ha realitzat aportacions molt interessants però al nostre parer l’educació sociolingüística –la política lingüística de l’educació- potser no ha fet tot el camí que caldria. Partint del treball esmentat comentarem quina és la situació i quins són els reptes pendents

[@more@]

Sofrir o entendre

L’escrit d’Aracil comparava l’experiència dels Estats Units, on el tema de l’educació havia estat l’estímul principal de la sociolingüística, amb els Països Catalans, on la recerca sociolingüística no havia tret partit del tema de l’educació. Fins aleshores, bona part de les iniciatives en el camp de l’educació acceptaven el rètol “bilingüisme”, com si res hagués canviat d’ençà del I Congrés del Bilingüisme celebrat a Luxemburg el 1928. Podem posar com a mostra els “Seminaris de Bilingüisme” sota la presidència de Miquel Siguan (v. Bilingüisme i educació, 1976).

Els educadors haurien d’anar més enllà de la consideració del tema de la llengua com un problema que sofrim i enfocar-lo com una qüestió que cal entendre. Aracil considerava insuficients les activitats “cultural-recreatives” per afrontar el tema sociolingüístic en l’àmbit de l’educació i considerava vital connectar l’interès per la paraula com a vehicle de l’educació i la llengua com a matèria d’estudi més bàsica. En la intersecció entre gramàtica i lingüística, allí on naixia la sociolingüística era imprescindible enfocar la importància de l’ús lingüístic, no sols en la manera com s’usava la llengua, qüestió obsessiva dels defensors de la llengua dels darrers cent anys sinó en el fet mateix que la llengua era usada, en la seva existència i en les condicions d’aquesta existència, atès que de l’estructura o l’essència ja se n’ocupaven els gramàtics. Justament considerava que més enllà de descriure la llengua calia situar-la és a dir explicar la presència o absència de la llengua en els àmbits d’ús no únicament els de tipus territorial sinó també els socials. Per posar un exemple, la revolució sociolingüística de la Nova Cançó Catalana seria un dels fenòmens que caldria analitzar de manera especial.

Ensenyar noves normes d’ús

De fet, l’article tocava (gairebé) tots els punts claus de la sociolingüística del conflicte i depassava les expectatives generades pel seu títol però tot i no tractar el tema de l’ensenyament de la sociolingüística introduïa tots els punts bàsics per desenvolupar un projecte basat en l’educació sociolingüística dels nostres joves.

Partint de la base que el sistema sociocultural engendra la llengua, que la societat humana o prehumana és anterior a la llengua i que l’educació és una activitat orientada cap al futur i que condiciona el futur d’una societat els educadors poden ensenyar noves normes d’ús lingüístic. És possible fer-ho? No hem d’oblidar que anys enrera es va produir l’exclusió del català de l’àmbit de l’educació i que fins i tot es va arribar al fet que relata Aracil dels educadors valencians que oficiosament aconsellaven als pares valencians de parlar en castellà als seus fills en interès de la seva promoció oficial. No fa gaire qui signa aquest article parlava amb un professor de Castelló d’uns vint i pocs anys que m’explicava el mateix del seu pare valencianoparlant que sempre s’havia adreçat als seus fills en castellà. Heus aquí la vigència del comentari d’Aracil.

Les noves normes que caldria ensenyar representaria per l’autor una alteració revolucionària de les normes en vigor i en aquesta qüestió els educadors haurien de prendre la iniciativa i predicar amb l’exemple. Vint-i-cinc anys després podem dir que ha estat així? Només molt parcialment, en bona mesura la immersió lingüística a Primària ha seguit aquest principi però en qualsevol institut de Secundària que visitem ara que ja som el 2003 observarem que només una minoria de professors de Barcelona i de les poblacions del cinturó industrial –entre un 5 i un 20 % aproximadament, segons el centre- segueix la norma d’usar sempre el català amb els alumnes i entre els mateixos professors.

Aracil explicava que no sols hem d’ensenyar als alumnes com s’ha de parlar el català sinó també amb qui, en quines ocasions, en quins àmbits, etc. Per tal que el català pogués guanyar nous àmbits d’ús.

Educació sociolingüística

Aracil considerava que els educadors tenen l’obligació d’ensenyar als joves com el castellà ocupa els àmbits d’ús que hauria d’ocupar el català. La història social i política de la llengua catalana hauria de formar part fonamental d’allò que és important conèixer. Caldria ensenyar-los també a reflexionar sobre un punt que fins aleshores era tabú i que segons com encara ho continua essent vint-i-cinc anys després. La idea seria no continuar amagant el cap sota l’ala, com l’estruç. Entendre, airejar i discutir els problemes serviria per poder decidir l’actitud davant la realitat sociolingüística en coneixement de causa.

El educadors no s’haurien de limitar a ensenyar la gramàtica normativa i haurien de tenir ben clara l’existència de les dues direccions de la normativització: la de convergència i unificació de la diversitat interna (fixació) i l’expansió i enriquiment d’aquella diversitat (cultivació). Que la gramàtica “no és un gloriós final” sinó “el modest inici d’un procés projectat cap al futur”. Textualment Aracil proposava: “en comptes de cursets de gramàtica (…) caldria organitzar cursets de sociolingüística amb una conferència sobre gramàtica” 25 anys després hem de remarcar l’esforç del SEDEC de la Generalitat de Catalunya que ha organitzat anys enrera cicles de dues conferències de sociolingüística per a mestres de Primària, les trobades de tres o quatre conferències adreçades als dinamitzadors lingüístics de centre i més recentment les jornades de sociolingüística per al professorat de Secundària (v. Bibliografia). Més enllà del Principat el professorat s’ha hagut d’espavilar pel seu compte si volia reciclar-se en sociolingüística. De totes maneres, enlloc cap departament d’ensenyament s’ha plantejat la necessitat de promoure l’educació sociolingüística del professorat. Molts professors estem cansats de continuar patint les mateixes actituds de deslleialtat lingüística i els mateixos discursos i excuses i prejudicis que ja vivíem o sentíem fa 25 anys.

El sociòleg valencià també tractava un tema important de l’educació sociolingüística, el de la comunicació interdialectal: “l’educació ha de facilitar i promoure la comunicació interdialectal” en la línia de l’esforç d’entendre l’altre els educadors s’haurien de proposar, com diu Aracil, extirpar la tendència a ridiculitzar els que no parlen la nostra varietat dialectal. Encara avui hem de sentir com molts educadors ens diuen que no entenen el mallorquí.

Per què cal una educació sociolingüística? L’Aracil més lúcid ens ho explicava així: “La sociolingüística, en efecte, ens fa adoptar una actitud plenament humana davant la llengua en general –i també, necessàriament, davant els idiomes i les varietats particulars- La lingüística estricta no pot pas ajudar-nos a comprendre i apreciar realment la llengua per tal com la redueix a l’estructura i en perd de vista l’ús, que és el lligam que la uneix íntimament i intricadament a l’activitat social humana”

Cal ensenyar sociolingüística a Secundària?

Sense entrar en el tema d’un necessari canvi substancial en el currículum d’estudis de Secundària que vaig proposar fa anys -“Per una reforma de l’assignatura de llengua catalana” –v. “Reflexions i propostes entorn de l’ensenyament del català i el context sociolingüístic” (1991)-, cal dir que la presència de la Sociolingüística com a disciplina no s’hauria de limitar ni a Secundària ni a les especialitats de Filologia Catalana o Lingüística general; hauria de ser una de les assignatures fonamentals de Magisteri i hauria de ser una assignatura optativa en estudis com els d’Història, Sociologia, Dret, Ciències polítiques, Humanitats o Psicologia Social. Per les mateixes raons els estudiants de Filologia haurien de poder cursar amb facilitat assignatures de sociologia, història, etc.

L’enfocament sociolingüístic ajudaria a veure als nostres joves que en una llengua minoritzada el procés d’ensenyament-aprenentatge ensopega amb dificultats en cadascun dels tres factors bàsics: (1) el de l’adquisició del codi lingüístic (2) el de l’existència (o absència) d’àmbits d’ús on usar-lo i (3) les actituds favorables a l’aprenentatge de la llengua. El Diccionari de sociolingüística assenyala la importància de la motivació, la percepció de l’ús i l’exercici de l’ús lingüístic.

En principi, ningú té actituds negatives envers la llengua en una situació sociolingüística normalitzada, els prejudicis lingüístics són propis de les situacions de minorització i per tant l’ensenyament de la SL pot ajudar a millorar les actituds i això farà que es faciliti l’aprenentatge i en conseqüència que es millori la competència lingüística. Aleshores es produirà una retroalimentació de tot el circuit: com que s’és més competent és millora el procés d’aprenentatge i les actituds són més positives, etc.

Tanmateix, les actituds en l’etapa adolescent només poden millorar a partir de tres menes d’experiències: (1) mitjançant l’observació d’unes determinades actituds i tries lingüístiques per part del conjunt del professorat del centre d’ensenyament on estudia el jove (també el professorat d’Educació Física o el de Filosofia, etc. hi té un paper clau), (2) reflexionant sobre la realitat SL a través de textos (comentari sociolingüístic de text), (3) vivint un context en què la necessitat d’ús empenyi o afavoreixi actituds positives (en molts barris sovint només l’etapa postescolar ho permet ).

Ara bé, de poca cosa servirà que els nostres alumnes aprenguin a descobrir que la situació sociolingüística als països catalans és un cas de substitució lingüística mitjançant enquestes entre els alumnes del centre o realitzant safaris pels quioscos del barri o per internet. ¿De què servirà si no descobreixen que la SL és també una eina que ens pot servir per a transformar en positiu la realitat sociolingüística?

Per tant, la SL que cal ensenyar a Secundària (i a la Universitat) no s’ha de limitar a la descripció de la realitat, això seria confondre la SL amb la fonètica o la gramàtica. Cal anar més enllà de la descripció i endinsar-se en l’àmbit de l’explicació. Si el jove s’arriba a explicar quins són els mecanismes que han portat i continuen portant les llengües subordinades cap a la substitució lingüística li serà més fàcil acostar-se a la descoberta dels mecanismes psicosocials, de mercat i polítics que faciliten la Normalització Lingüística i podrà descobrir quin és el seu paper actiu en aquest procés històric.

A Secundària, hom pot tractar els temes fonamentals de la sociolingüística del conflicte a través de la interdisciplinarietat –llengua/literatura/sociologia/història- i de temes tan diferents com l’estudi de les llengües d’Europa; les narracions de ciència-ficció de temàtica sociolingüística, l’assaig ecoidiomàtic o la història social de la llengua catalana, etc.

Jordi Solé i Camardons

Bibliografia

Aracil, Lluís V. “Educació i sociolingüística” a: Treballs de sociolingüística catalana, 2, 3i4, València, 1979. També s’inclou a: L.V.Aracil, Papers de sociolingüística, Barcelona, La Magana, 1982.

Badia i Capdevila, Ignasi. Diccionari de les llengües d’Europa. Enciclopèdia Catalana, col. Diccionaris Temàtics, Barcelona, 2002.

Boix, E. I F.X.Vila. Sociolingüística de la llengua catalana. Ariel Lingüística, Barcelona, 1998.

DD.AA. Llengua catalana i literatura.1er Batxillerat. Editorial Cruïlla.Barcelona, 2002.

Joan i Marí, Bernat. Treballar actituds lingüístiques Editorial Mediterrània-Eivissa, Eivissa, 2002.

Joan i Marí, Bernat. Normalitat lingüística i llibertat nacional, col. Contextos, 3i4. Barcelona-València, 2002.

Junyent, Carme

Mayans, Pere i Vicent Sanz Sociolingüística a Secundària: www.xtec.es/sedec/socioling1.doc Novembre 2001.

Ruiz, F. Sanz, R. Solé, J. Història social i política de la llengua catalana, col. Contextos, 3i4, Barcelona-València, 1996.

Ruiz, F. Sanz, R. Solé, J. Diccionari de sociolingüística. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2001.

Siguan, Miquel. Bilingüisme i educació. Teide, Barcelona, 1976.

Solé i Camardons, J. “Reflexions i propostes entorn de l’ensenyament del català i el context sociolingüístic” dins Segon simposi sobre l’ensenyament del català a no-catalanoparlants, Vic, Eumo, 1991.

Solé i Camardons, J. Les paraules del futur. Col. Contextos, 3i4, Barcelona-València, 1995

Solé i Camardons, J. El poliedre sociolingüístic. Ed. 3i4, Barcelona-València, 2001.



Quant a jscamardons

Jordi Solé i Camardons (Oliana,1959) és llicenciat en Filologia Catalana (UB) i professor de llengua catalana i literatura. Ha impartit cursos de sociolingüística en centres d’ensenyament d\'arreu dels Països Catalans. A partir del curs 2005-06 treballa d’assessor de Llengua i Cohesió social (LIC) a Barcelona. Ha militat en organitzacions independentistes des dels 18 anys i participà en la creació d\'organitzacions de militància lingüística. És membre del Consell de redacció de la revista pedagògica Escola Catalana des del 1989. Ha publicat, entre altres, els llibres: Sociolingüística per a joves (1988), Premi Xavier Romeu de Monografies per a l\'Ensenyament, Text i context (1991), Sobirania sociolingüística catalana (1991), Història social i política de la llengua catalana (1996), Poliglotisme i raó (1998), Les paraules del futur(1995), Els silencis d\'Eslet (Premi Juli Verne de novel·la 1995). L\'any 2001 publica: Diccionari de Sociolingüística, El políedre sociolingüístic i guanya el Premi de Sociolingüística Catalana Jaume Camp, amb: Idees i propostes dels precursors de la sociolingüística catalana; els darrers llibres publicats són: La Síndrome dels Estranys Sons(2003) i Les set tribus de la nació catalana (2004). La meva web: www.escriptors.cat/autors/solecamardonsj/
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.