Cafè Laie

L'hivern són les paraules que em dius

    sense cap fulla. I el fred de no saber
    què contestar-te. És una aixeta oberta que no raja,
    el silenci. Un sol tebi il.lumina el fons
    de les tasses ja begudes.
                                         I vindrà l'adéu
    com el foc que dorm al cap d'un misto.
                                                              Manuel Forcano
dins M.Forcano, Corint, Proa
L'autor d'aquest blog

[@more@]



Comentaris tancats a Cafè Laie

Diether Rudloff i el Romànic Català.

Vista prèvia Diether Rudloff, filòsof alemany, va publicar cap al 1986 Romanisches Katalonien un llibre sobre l'art romànic català en què es proposava "descobrir els motius ocults espirituals i històrico-culturals d'aquest art", com afirma en el Prefaci.

El passat 20 de desembre es va presentar el projecte de publicació en català d'aquest llibre en un acte on van parlar Lluís Romaní, Octavi Piulats, MPilar Feners i Carme Rufat.

[@more@]



Comentaris tancats a Diether Rudloff i el Romànic Català.

La situació del català a Primària

 Fa un dies podíem llegir a La Vanguardia:

El castellano gana terreno al catalán en secundaria.

El alumnado catalanohablante tiende cada vez más a hablar en castellano (…)
En el diálogo entre profesor y alumno el castellano se utiliza en el 62% de los casos.

Però la notícia es basava en un treball sobre l'ús del català a Primària que podeu llegir a:

http://www.gencat.net/educacio/csda/publis/pub_rec/docs/quaderns6.pdf 

S'hi afirma:
Amb un 30% de catalanoparlants, les converses entre els alumnes són en un 94% en castellà.

En escoles amb menys del 30% de l'alumnat catalanoparlant, la subordinació del català és tan forta que, fins i tot, el castellà s'imposa en les converses entre catalanoparlants.


 

[@more@]



2s comentaris

Els malsons dels nostres avis

                       Els malsons del nostres avis

 

 Sebastià Roig autor d'un treball sobre el món del còmic: De la família Ulises als manga i de les novel·les de ciència-ficció humorística El cogombre sideral i Mugrons de titani (aquesta amb Salvador Macip)- es mostra amb Els malsons dels nostres avis com un estudiós rigorós, crític i entusiasta analitzant el terror i el fantàstic a Catalunya (subtítol del llibre). El nucli d’aquest món és el cinema fantàstic i de terror que es va realitzar al nostre planeta entre el 1900 i el 1936…

[@more@]L’autor tria com a final la data fatídica del 36 perquè en aquest moment la intel·ligència cultural catalana és guillotinada pel malson real d’un general espanyol. El que passarà després en el camp de la cultura serà una altra història.

Més enllà del cinema internacional que constitueix l’esquelet de l’obra, Roig analitza la recepció que tenen a Catalunya aquells films de monstres, savis bojos, animals inversemblants, vampirs, robots i altres éssers (im)possibles; segons l’èxit de públic, i els comentaris dels crítics periodístics de l’època.   L’autor no és limita al món del cine i  fa un altre llibre sobre les narracions dels autors catalans que tenen alguna cosa a veure amb els móns de "terror" que ens arribaven de més enllà de l’Atlàntic, les narracions de la “Catalunya impossible”.

Comença analitzant les opinions sobre el poder diabòlic que se li atorga el cinema quan arriba a Catalunya, trasbalsant el món del teatre i les mentalitats massa ben acostumades dels crítics que han de fer front a un nou objecte artístic. Parla de l’enfrontament entre Pere Calders i “el programa del Realisme històric” propugnat per JM. Castellet i Joaquim Molas a mitjans d’anys 60, quan els manderins de la cultura expulsen Calders de “l’Olimp dels lletraferits”. No cal dir, que anys a venir, públic lector, mestres, teatrers llestos i crítics van acabar donant la raó al creador de la veritat oculta.

És un plaer veure contrastar les pors d’un Santiago Rusiñol o d' Antoni Rovira i Virgili a la visió clara del modernista Gabriel Alomar. O la valentia de Víctor Català publicant Un film (3000 metres) el 1926 connectant amb l’esperit naixent de la sala fosca, com deia ella: “amb totes les llibertats que el gènere comporta”.

L’ombra d' Edgar Allan Poe és present al llarg de tot el llibre i és el protagonista central de més d’un capítol on es parla de la recepció de les seves obres traduïdes al català i del seu deixeble més avançat: Joan Santamaria (v. J.Santamaria, Narracions i retrats, Biblioteca Literària de Ponent, 2002) i les seves Narracions extraordinàries amb casos de transmigracions sobrenaturals com ara una tia morta que es queda prenyada.

Fa petar la tesi sobre els “poetes llampats” que esgrimeix el crític Manuel de Montoliu per mirar d’entendre autors com aquells o com el mateix Jacint Verdaguer: “tots tenen un aire de família en llurs rostres adolorits, a tots els agermana el solc profund i ardent amb què ha marcat llur front el destí implacable, signe d’una tan excelsa com tràgica predestinació al regne de la immortalitat”, una barreja de geni i demència, extravagant i calamitosa hereva del romanticisme que té en Poe la figura de referència. Un autor que troba en el cinema l’instrument ductil per mostrar “la seva paorosa investigació “un món que neix de l’agudització d’algunes de les nostres facultats perceptives” (J.Palau), una visió present al film La nit elèctrica de Jen Epstein. El 1932 el film “El doble assassinat en el carrer Morgue” basat en la narració de Poe ens recordarà que fou aquest autor l’inventor dels moderns relats de detectius amb investigadors experts en lògica deductiva, l’obra ja havia estat situada per Riba en la traducció de 1912 en l’olimp del classicisme!

La rebuda de King Kong mostra la poca perspectiva dels crítics de l’època, que s’entaforen en el cau de la “inversemblança”, insensibles a la força visual que barreja en una sola imatge la bella, la bèstia i el paradigma de la modernitat expressat en el gratacels de la capital del planeta. Gosaria dir que el film confirmaria Nova York com a capital popular del món. Reclamar més verisme o parlar d’infantilisme cinematogràfic ianqui és pixar fora de test: una icona del nostre temps acabava de néixer. Justament l’excel·lent portada d’Els malsons dels nostres avis amb el goril·la enfilat a les torres de la Sagrada família podria visualitzar en l’escalfor de la meva ment la bella sensibilitat catalana, la bèstia de l’imperialisme i la genialitat de Gaudí que fa de Barcelona capital artística del món modern.

El capítol sobre la “gent estrafeta” mostra la dialèctica triangular entre l’obra de Víctor Hugo Notre-Dame de París, els films resultants i la genial aportació catalana de Josafat (1906) de Prudenci Bertrana: el desacomplexament modernista gosa entrar de ple en l’àmbit del sexe malgrat la tremolor puritana dels tita fredes morals. El capítol sobre els vampirs ens redescobreix la dona fatal del relat “La Xucladora” de Joaquim Ruyra, la psicosi col·lectiva que es va viure a Europa durant anys i que va portar a decapitar i cremar cadàvers declarats “vampirs”, el conte pioner de Polidori, la lèsbica Carmilla de Sheridan Le Fanu, el naixement del gòtic comte Dràcula de Bram Stoker, l’intent fracassat de Verne de destruir el mite transsilvà, l’arribada de Nosferatu i els altres dràcules cinematogràfics. Finalment, Josep M.Francès (autor de l’especulació Retorn al sol(1936), una absència que trobem a faltar en l’estudi de S.Roig) farà sortir a “La guerra dels sants” un cas de vampirisme en el personatge Cap-de-mort.. Els crítics no seran capaços d’analitzar amb criteri artístic els dràcules cinematogràfics i es deixaran portar per la por a l’extensió de la superstició.

Ningú que hagi llegit Els sots ferèstecs (1901) de Raimon Casellas haurà oblidat ni la solitud del pobre capellà protagonista davant la gent dels sots ni l’escena final víctima d’un estat de catalèpsia. Poe ja havia tractat el tema dels enterrats en vida i el cinema traurà suc del zombis fins que inventarà el terror exitós de La mòmia (1932), una altra icona que ha persistit. No podien faltar a la cita els fantasmes i altres ectoplasmes, nascut de la Ghost Storie anglesa, presents també en l’esmentat J.Santamaria; en un poema de Josep Carner o en una obra de teatre de Prudenci Bertrana en què un personatge critica al dissortat fantasma el seu català excessivament arcaïtzant i li demana ajustar-se més a les normes de l’Institut d’Estudis Catalans (sic).

Capítol a part mereixen els comentaris sobre l’arrelament del moviment espiritista català de finals del segle XIX i principis del XX, una realitat punyent que es reflecteix de manera brillant en la narració La barca d’Isis (1933) de Joan Oller. Entre altres temes com el del doctor Caligari, estudia la recepció de Frankenstein -que donarà lloc a la ciència-ficció– i les seves versions cinematogràfiques començant per l’obra mestra dirigida per Jame Whale el 1931 que no serà païda per la critica malalta de prejudicis antiamericans (amb l’excepció de l’esquerranós diari La Humanitat). L’arquetip del savi boig inventat per Shelley també donarà lloc al naixement de la novel·la de ciència-ficció catalana: Homes artificials (1912) del dirigent esperantista Frederic Pujulà i Vallès, el gran clàssic català del gènere i que s’avança a Un món feliç d’A.Huxley (1932). En parlar d’El gegant dels aires de JM Folch i Torres, l’autor reivindica el Dalí que beu de Ramon Llull i Francesc Pujols, i amolla: “els talents heterodoxos no són patrimoni únic i exclusiu de la comunitat científica”.

El film Metròpolis serveix per contrastar l’oblidada farsa dramàtica Molock i l’inventor d’Ambrosi Carrion (1930), teatre d’idees maltractat injustament pels crítics. I el darrer inventor català apareix a “El llamp blau” de Joaquim M. De Nadal amb una arma de destrucció massiva. Veiem com tota la crítica s’agenolla davant l’eficàcia del primer film de L’home invisible (1933) inspirat en la novel·la homònima de H.G.Wells, -també elogiada per la crítica catalana- un escriptor genial a qui Roig dedica llargs comentaris sobre les dues visites que va fer a Catalunya, la darrera de les quals parlant al costat de Pompeu Fabra. Recomanem també els comentaris al voltant de Dr.Jekyll i Mr.Hyde de Stevenson i les versions corresponents, així com L’illa del Dr.Moreau de Wells versionada amb èxit.

 

El llibre s’inscriu dins una tradició innovadora de recerca i difusió d’una visió independent catalana i alhora universal de la ficció especulativa heretada d’autors com Pere Verdaguer, Manuel de Pedrolo o Antoni Ribera i inaugurada per les antologies de ciència-ficció a cura d’Antoni Munné-Jordà, les fantàstiques i de vampirs d’Emili Olcina, l’especulació sociolingüística de Les paraules del futur de qui signa aquest article, i la monumental Els altres móns de la literatura catalana de Víctor Martínez-Gil. Uns móns que van més enllà de les restriccions i silenciaments de l’ordre literari establert que s’han imposat en el món cultural català. Som fruit dels malsons del nostres avis (o nets) i no hi pensem pas renunciar.

                                                                          Jordi Solé i Camardons

Comentaris tancats a Els malsons dels nostres avis

Fa riure el Boadella (missatge a la meva filla)

La meva filla m’envia un article de Boadella a El Mundo.Jo li escric això després de llegir-me’l.
Estel,
la veritat és que he rigut amb l’articlet del boadella; em fa pensar que moltíssims anys abans d’escriure coses d’aquesta mena, quan el teatrero encara estava ben considerat dins el Psc i quan encara tot déu feia la burrada d’anar a veure les seves obres, jo ja sabia que era un anticatalà rabiós. Per què se li va continuar fent el joc?
Fixa’t que si la sociolingüística i la psicologia social no s’haguessin inventat la paraula "autoodi", com carai ens ho faríem per definir boadella i la gent de Ciudadanos?
Anticatalans ho són els que ja ho porten d’herència espanyola, però els catalans que es transformen perquè no suporten la humiliació de ser del grup nacional dels vençuts, dels negres, dels massacrats per la història… pateixen d’autoodi. I esdevenen els pitjors enemics de la seva gent.Torna’t a llegir la definició d’autoodi que vam fer al Diccionari de Sociolingüística
Però llegint el boadella he rigut perquè el seu discurs és tan inversemblant, tan ridícul, que només em fan pena els que fa quatre dies eren companys seus de la tribu dels "Catalanistes".
¿Te’n recordes Estel quan feia les presentacions de "Les 7 tribus de la nació catalana" quin deia que era el mot força de la gent de la vuitena tribu, la dels "Catalanistes" federals espanyols?
el mot força que els adjudicava era justament el de "Ciutadans" perquè no gosaven parlar de Catalans.Mot que van copiar del Tarradellas…
Ara la seva escissió política (perquè Ciudadanos és una fugida de gent del PSC) els ha robat la consigna "ciutadans" i per això Montilla no para de parlar de "Catalans".
Fa riure tot plegat.
Jordi

[@more@]

Comentaris tancats a Fa riure el Boadella (missatge a la meva filla)

Desert d’amics… desert de partits

Desert d’amics

Desert d’amics, de bens e de senyor,

en estrany loc i en estranya contrada,

luny de tot be, fart d’enuig e tristor,

ma voluntat e pensa captivada,

me trop del tot en mal poder sotmès,

no vey al´gúque de mi s’aja cura,

e soc guardats, enclòs, ferrats e pres,

de que fan grat a ma trista ventura.

Jordi de Sant Jordi

Desert de partits

Desert de partits, de vots i d’elector,

en estrany lloc i en estranya contrada,

lluny de tot líder, fart d’enuig i tristor,

ma voluntat i pensa captivada,

me trob de tot en MAL PODER sotmès,

no veig ningú que de mi tingui cura,

i sóc vigilat, clos, ferrat i pres

que he d’agrair a ma trista ventura.

Jordi

[@more@]

Comentaris tancats a Desert d’amics… desert de partits

ERC hauria de pactar…

Passi el que passi jo continuaré votant ERC perquè és el partit més pròxim als meus plantejaments i m’identifico molt amb la gent que li dóna suport. Però crec que els dirigent del meu partit s’equivocaran molt si no pacten amb CiU. Per moltes raons.

Per mi, el pacte CiU-ERC no és ni un "front patriòtic" com he llegit en un blog ni un "front nacionalista" ni un "front nacional" és simplement un PACTE POLÍTIC entre un partit quasi independentista com ERC i un partit bàsicament regionalista com CiU.

CiU a l’oposició continuarà fent una política destructiva, fastigosa, és una mena de partit que només sap governar, però coaligada amb una ERC forta i alliberada de la nosa federalista de Montilla i Zapatero poden tornar a encarrilar Catalunya cap a la via Sobiranista.

Si ERC torna a anar de bracet del PSC, d’un PSC que no sap a on va, d’on ve, què vol, què ha de fer, com són la gent que els vota, etc ERC acabarà satel.litzada per un PSC desorientat. Em va semblar bé el pacte del Tripartit d’esquerres, va ser un intent honrat i valent, però la traca final contra ERC va ser trista, una mostra de tot el que pot donar de si un partit lligat de mans i peus al PSOE.

No serà fàcil governar amb un partit que té empresaris dretans enemics de la independència, gent com el Medí i columnistes com el Sostres i que no dubta a usar les clavegueres de la política per aconseguir majoria absoluta (en l’època Pujol des de CiU es va donar suport al P.Andalucista, ara el DVD i …) però és el MILLOR PACTE POLÍTIC POSSIBLE. I un partit politic fa política no? o fa ideologisme barat que es creu el fantasma d’una Espanya federal?

Crec que la feina forta l’hauran de fer la societat civil catalana i els empresaris catalans partidaris de la nació catalana i la independència però els partidets hi han de posar el seu gra de sorra decisiu. No la cagueu, si us plau! intel.ligència política i no ideologisme és el que ens cal.

Jordi S.Camardons

[@more@]

2s comentaris

Dimecres jo votaré…

Dimcres jo votaré ERC, i continuaré dormint ben tranquil. Com més força tingui ERC més difícil ho tindrà el partit guanyador per imposar polítiques de destrempament nacionalista o d’esquerra regional.

I com diu avui Conrad Son a l’Avui (29-10-06): els qui no saben què votar voten Iniciativa. Amb tots els respectes als votants d’ICV que ho fan perquè creuen que és una esquerra més autèntica, la meva experiència em diu que la gent més pija i d’esquerra amb mala consciència i acomplexats amb el catalanisme que conec, són votants d’aquest partit.

Jo votaré ERC i dormo tranquil. Confio que aquest cop ho faran millor, sense lliris a la mà ni partits presos, amb l’horitzó de fer avançar el procés cap a la independència.

Jordi S.Camardons

[@more@]

7s comentaris

Per una educació sociolingüística

Per una educació sociolingüística

Ja fa vint-i-cinc anys L.V.Aracil va escriure l’article “Educació i sociolingüística” publicat per primera vegada el 1979 al número 2 de “Treballs de sociolingüística catalana”. Es tracta d’un escrit en què l’autor s’interessava pel futur de l’idioma i feia una crida a la responsabilitat i al reforçament de la unitat sociolingüística catalana. D’aleshores ençà la sociolingüística feta als Països Catalans s’ha diversificat en diverses branques i ha realitzat aportacions molt interessants però al nostre parer l’educació sociolingüística –la política lingüística de l’educació- potser no ha fet tot el camí que caldria. Partint del treball esmentat comentarem quina és la situació i quins són els reptes pendents

[@more@]

Sofrir o entendre

L’escrit d’Aracil comparava l’experiència dels Estats Units, on el tema de l’educació havia estat l’estímul principal de la sociolingüística, amb els Països Catalans, on la recerca sociolingüística no havia tret partit del tema de l’educació. Fins aleshores, bona part de les iniciatives en el camp de l’educació acceptaven el rètol “bilingüisme”, com si res hagués canviat d’ençà del I Congrés del Bilingüisme celebrat a Luxemburg el 1928. Podem posar com a mostra els “Seminaris de Bilingüisme” sota la presidència de Miquel Siguan (v. Bilingüisme i educació, 1976).

Els educadors haurien d’anar més enllà de la consideració del tema de la llengua com un problema que sofrim i enfocar-lo com una qüestió que cal entendre. Aracil considerava insuficients les activitats “cultural-recreatives” per afrontar el tema sociolingüístic en l’àmbit de l’educació i considerava vital connectar l’interès per la paraula com a vehicle de l’educació i la llengua com a matèria d’estudi més bàsica. En la intersecció entre gramàtica i lingüística, allí on naixia la sociolingüística era imprescindible enfocar la importància de l’ús lingüístic, no sols en la manera com s’usava la llengua, qüestió obsessiva dels defensors de la llengua dels darrers cent anys sinó en el fet mateix que la llengua era usada, en la seva existència i en les condicions d’aquesta existència, atès que de l’estructura o l’essència ja se n’ocupaven els gramàtics. Justament considerava que més enllà de descriure la llengua calia situar-la és a dir explicar la presència o absència de la llengua en els àmbits d’ús no únicament els de tipus territorial sinó també els socials. Per posar un exemple, la revolució sociolingüística de la Nova Cançó Catalana seria un dels fenòmens que caldria analitzar de manera especial.

Ensenyar noves normes d’ús

De fet, l’article tocava (gairebé) tots els punts claus de la sociolingüística del conflicte i depassava les expectatives generades pel seu títol però tot i no tractar el tema de l’ensenyament de la sociolingüística introduïa tots els punts bàsics per desenvolupar un projecte basat en l’educació sociolingüística dels nostres joves.

Partint de la base que el sistema sociocultural engendra la llengua, que la societat humana o prehumana és anterior a la llengua i que l’educació és una activitat orientada cap al futur i que condiciona el futur d’una societat els educadors poden ensenyar noves normes d’ús lingüístic. És possible fer-ho? No hem d’oblidar que anys enrera es va produir l’exclusió del català de l’àmbit de l’educació i que fins i tot es va arribar al fet que relata Aracil dels educadors valencians que oficiosament aconsellaven als pares valencians de parlar en castellà als seus fills en interès de la seva promoció oficial. No fa gaire qui signa aquest article parlava amb un professor de Castelló d’uns vint i pocs anys que m’explicava el mateix del seu pare valencianoparlant que sempre s’havia adreçat als seus fills en castellà. Heus aquí la vigència del comentari d’Aracil.

Les noves normes que caldria ensenyar representaria per l’autor una alteració revolucionària de les normes en vigor i en aquesta qüestió els educadors haurien de prendre la iniciativa i predicar amb l’exemple. Vint-i-cinc anys després podem dir que ha estat així? Només molt parcialment, en bona mesura la immersió lingüística a Primària ha seguit aquest principi però en qualsevol institut de Secundària que visitem ara que ja som el 2003 observarem que només una minoria de professors de Barcelona i de les poblacions del cinturó industrial –entre un 5 i un 20 % aproximadament, segons el centre- segueix la norma d’usar sempre el català amb els alumnes i entre els mateixos professors.

Aracil explicava que no sols hem d’ensenyar als alumnes com s’ha de parlar el català sinó també amb qui, en quines ocasions, en quins àmbits, etc. Per tal que el català pogués guanyar nous àmbits d’ús.

Educació sociolingüística

Aracil considerava que els educadors tenen l’obligació d’ensenyar als joves com el castellà ocupa els àmbits d’ús que hauria d’ocupar el català. La història social i política de la llengua catalana hauria de formar part fonamental d’allò que és important conèixer. Caldria ensenyar-los també a reflexionar sobre un punt que fins aleshores era tabú i que segons com encara ho continua essent vint-i-cinc anys després. La idea seria no continuar amagant el cap sota l’ala, com l’estruç. Entendre, airejar i discutir els problemes serviria per poder decidir l’actitud davant la realitat sociolingüística en coneixement de causa.

El educadors no s’haurien de limitar a ensenyar la gramàtica normativa i haurien de tenir ben clara l’existència de les dues direccions de la normativització: la de convergència i unificació de la diversitat interna (fixació) i l’expansió i enriquiment d’aquella diversitat (cultivació). Que la gramàtica “no és un gloriós final” sinó “el modest inici d’un procés projectat cap al futur”. Textualment Aracil proposava: “en comptes de cursets de gramàtica (…) caldria organitzar cursets de sociolingüística amb una conferència sobre gramàtica” 25 anys després hem de remarcar l’esforç del SEDEC de la Generalitat de Catalunya que ha organitzat anys enrera cicles de dues conferències de sociolingüística per a mestres de Primària, les trobades de tres o quatre conferències adreçades als dinamitzadors lingüístics de centre i més recentment les jornades de sociolingüística per al professorat de Secundària (v. Bibliografia). Més enllà del Principat el professorat s’ha hagut d’espavilar pel seu compte si volia reciclar-se en sociolingüística. De totes maneres, enlloc cap departament d’ensenyament s’ha plantejat la necessitat de promoure l’educació sociolingüística del professorat. Molts professors estem cansats de continuar patint les mateixes actituds de deslleialtat lingüística i els mateixos discursos i excuses i prejudicis que ja vivíem o sentíem fa 25 anys.

El sociòleg valencià també tractava un tema important de l’educació sociolingüística, el de la comunicació interdialectal: “l’educació ha de facilitar i promoure la comunicació interdialectal” en la línia de l’esforç d’entendre l’altre els educadors s’haurien de proposar, com diu Aracil, extirpar la tendència a ridiculitzar els que no parlen la nostra varietat dialectal. Encara avui hem de sentir com molts educadors ens diuen que no entenen el mallorquí.

Per què cal una educació sociolingüística? L’Aracil més lúcid ens ho explicava així: “La sociolingüística, en efecte, ens fa adoptar una actitud plenament humana davant la llengua en general –i també, necessàriament, davant els idiomes i les varietats particulars- La lingüística estricta no pot pas ajudar-nos a comprendre i apreciar realment la llengua per tal com la redueix a l’estructura i en perd de vista l’ús, que és el lligam que la uneix íntimament i intricadament a l’activitat social humana”

Cal ensenyar sociolingüística a Secundària?

Sense entrar en el tema d’un necessari canvi substancial en el currículum d’estudis de Secundària que vaig proposar fa anys -“Per una reforma de l’assignatura de llengua catalana” –v. “Reflexions i propostes entorn de l’ensenyament del català i el context sociolingüístic” (1991)-, cal dir que la presència de la Sociolingüística com a disciplina no s’hauria de limitar ni a Secundària ni a les especialitats de Filologia Catalana o Lingüística general; hauria de ser una de les assignatures fonamentals de Magisteri i hauria de ser una assignatura optativa en estudis com els d’Història, Sociologia, Dret, Ciències polítiques, Humanitats o Psicologia Social. Per les mateixes raons els estudiants de Filologia haurien de poder cursar amb facilitat assignatures de sociologia, història, etc.

L’enfocament sociolingüístic ajudaria a veure als nostres joves que en una llengua minoritzada el procés d’ensenyament-aprenentatge ensopega amb dificultats en cadascun dels tres factors bàsics: (1) el de l’adquisició del codi lingüístic (2) el de l’existència (o absència) d’àmbits d’ús on usar-lo i (3) les actituds favorables a l’aprenentatge de la llengua. El Diccionari de sociolingüística assenyala la importància de la motivació, la percepció de l’ús i l’exercici de l’ús lingüístic.

En principi, ningú té actituds negatives envers la llengua en una situació sociolingüística normalitzada, els prejudicis lingüístics són propis de les situacions de minorització i per tant l’ensenyament de la SL pot ajudar a millorar les actituds i això farà que es faciliti l’aprenentatge i en conseqüència que es millori la competència lingüística. Aleshores es produirà una retroalimentació de tot el circuit: com que s’és més competent és millora el procés d’aprenentatge i les actituds són més positives, etc.

Tanmateix, les actituds en l’etapa adolescent només poden millorar a partir de tres menes d’experiències: (1) mitjançant l’observació d’unes determinades actituds i tries lingüístiques per part del conjunt del professorat del centre d’ensenyament on estudia el jove (també el professorat d’Educació Física o el de Filosofia, etc. hi té un paper clau), (2) reflexionant sobre la realitat SL a través de textos (comentari sociolingüístic de text), (3) vivint un context en què la necessitat d’ús empenyi o afavoreixi actituds positives (en molts barris sovint només l’etapa postescolar ho permet ).

Ara bé, de poca cosa servirà que els nostres alumnes aprenguin a descobrir que la situació sociolingüística als països catalans és un cas de substitució lingüística mitjançant enquestes entre els alumnes del centre o realitzant safaris pels quioscos del barri o per internet. ¿De què servirà si no descobreixen que la SL és també una eina que ens pot servir per a transformar en positiu la realitat sociolingüística?

Per tant, la SL que cal ensenyar a Secundària (i a la Universitat) no s’ha de limitar a la descripció de la realitat, això seria confondre la SL amb la fonètica o la gramàtica. Cal anar més enllà de la descripció i endinsar-se en l’àmbit de l’explicació. Si el jove s’arriba a explicar quins són els mecanismes que han portat i continuen portant les llengües subordinades cap a la substitució lingüística li serà més fàcil acostar-se a la descoberta dels mecanismes psicosocials, de mercat i polítics que faciliten la Normalització Lingüística i podrà descobrir quin és el seu paper actiu en aquest procés històric.

A Secundària, hom pot tractar els temes fonamentals de la sociolingüística del conflicte a través de la interdisciplinarietat –llengua/literatura/sociologia/història- i de temes tan diferents com l’estudi de les llengües d’Europa; les narracions de ciència-ficció de temàtica sociolingüística, l’assaig ecoidiomàtic o la història social de la llengua catalana, etc.

Jordi Solé i Camardons

Bibliografia

Aracil, Lluís V. “Educació i sociolingüística” a: Treballs de sociolingüística catalana, 2, 3i4, València, 1979. També s’inclou a: L.V.Aracil, Papers de sociolingüística, Barcelona, La Magana, 1982.

Badia i Capdevila, Ignasi. Diccionari de les llengües d’Europa. Enciclopèdia Catalana, col. Diccionaris Temàtics, Barcelona, 2002.

Boix, E. I F.X.Vila. Sociolingüística de la llengua catalana. Ariel Lingüística, Barcelona, 1998.

DD.AA. Llengua catalana i literatura.1er Batxillerat. Editorial Cruïlla.Barcelona, 2002.

Joan i Marí, Bernat. Treballar actituds lingüístiques Editorial Mediterrània-Eivissa, Eivissa, 2002.

Joan i Marí, Bernat. Normalitat lingüística i llibertat nacional, col. Contextos, 3i4. Barcelona-València, 2002.

Junyent, Carme

Mayans, Pere i Vicent Sanz Sociolingüística a Secundària: www.xtec.es/sedec/socioling1.doc Novembre 2001.

Ruiz, F. Sanz, R. Solé, J. Història social i política de la llengua catalana, col. Contextos, 3i4, Barcelona-València, 1996.

Ruiz, F. Sanz, R. Solé, J. Diccionari de sociolingüística. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2001.

Siguan, Miquel. Bilingüisme i educació. Teide, Barcelona, 1976.

Solé i Camardons, J. “Reflexions i propostes entorn de l’ensenyament del català i el context sociolingüístic” dins Segon simposi sobre l’ensenyament del català a no-catalanoparlants, Vic, Eumo, 1991.

Solé i Camardons, J. Les paraules del futur. Col. Contextos, 3i4, Barcelona-València, 1995

Solé i Camardons, J. El poliedre sociolingüístic. Ed. 3i4, Barcelona-València, 2001.

Comentaris tancats a Per una educació sociolingüística

Trilingüisme electoralista

Falten poc dies per a les votacions al Parlament de Catalunya i ja he sentit un munt de vegades que Montilla proposa com a gran cosa una Catalunya Trilingüe. També Mas proposa un trilingüisme que defineix com: "el català per viure, el castellà per conviure i l’anglès per comunicar-se amb el món".

En una trobada amb intel.lectuals independentistes fa unes setmanes quan Mas els va fer aquest platejament li van dir que això del català per viure s’assemblava molt al català en la intimitat del franquisme, que el català també havia de servir per conviure, com a llengua d’acollida, per integrar.Mas va reconèixer que tenien raó però durant la campanya continua amb l’esquema del català per viure i el castellà per conviure, com si realment fos el robot que no pensa autònomament que de vegades ens presenten els humoristes.

Però Mas i Montilla ens venen una cosa nova? Carod Rovira ja va proposar el "Trilingüisme" en la darrera campanya electoral del segle XX. Ho recordo molt bé perquè al cap d’un temps vaig excriure l’article "Què vol dir trilingüisme?" (Escola Catalana, febrer 2000) en què recordava que ja el 1896 el modernista Joaquim Casas-Carbó va fer una conferència a l’Ateneu Barcelonès titulada "Catalunya trilingüe" on feia aquesta proposta per superar el bilingüisme substitutori que ens començava a destruir la llengua.

Caldrà concloure que polítics de l’ordre establert espanyol com Montilla necessiten que passin 100 anys per començar a pair les idees que els pensadors crítics han proposat? Un segle per pair idees o per vomitar-les mal digerides?

J.S.Camardons

[@more@]

Comentaris tancats a Trilingüisme electoralista